No sé si estaràs d’acord amb aquesta reflexió meva d’avui… digues-me tu que opines…. La Trista Realitat de Ser Feliç Avui a Dia by Mas
Avui no vinc a explicar-los anècdotes simpàtiques ni a parlar de gossets juganers. Avui toca parlar d’una cosa més profunda, una cosa que em fa mal admetre però que és difícil ignorar: la tristesa que s’amaga darrere d’aquells somriures de selfie i els filtres d’Instagram. Aquesta felicitat efímera que dura el que un flaix i que ens deixa més buits que abans.
L’altre dia, dinant amb el meu amic Andrés, vam seure en un restaurant elegant, d’aquells on el menú del dia costa el que abans era tot un àpat familiar. El lloc tenia vistes a un llac, plats delicadament decorats i un ambient que convidava a la foto perfecta. I, efectivament, les fotos no van trigar a arribar. Selfies, posis, «boomerangs». Però quan baixava la mirada de les pantalles alienes, veia una cosa que em glaçava l’ànima: taules on la gent menjava sola o, encara pitjor, acompanyada però en absolut silenci. Ni una paraula, ni un somriure veritable. Tot era a les xarxes, però res no era als seus cors. El moment «especial» es quedava atrapat en un quadrat digital, mentre el buit creixia al món real.
Parlant amb Andreu arribem a una conclusió amarga. Des de la pandèmia, alguna cosa dins nostre va canviar. Som més introvertits, menys comunicatius, menys humans. No se suposava que una tragèdia global ens uniria, ens faria valorar més la companyia i les coses petites? Sembla que va passar el contrari. Ens vam refugiar en pantalles, ens vam tornar espectadors de les nostres pròpies vides.
I llavors, mentre reflexionava, vaig veure una cosa que em va sacsejar. Una taula de padrins, dels que freguen els 80 anys però que tenen l?ànima jove. Reien a riallades, explicaven històries, s’interrompien per compartir anècdotes i es miraven als ulls. Ni un sol mòbil sobre la taula. «check-ins» ni «likes». Només rialles, complicitat, humanitat. Vaig sentir enveja, però no de la bona. Una enveja amarga, perquè em vaig adonar que no veia això en la meva generació, i encara menys en les més joves. L’autenticitat s’estava morint, i nosaltres l’estàvem enterrant.
De camí cap a casa, l’Andreu i jo seguim parlant. Era de nit, i el fred calava als ossos. Ell em va dir una cosa que se’m va quedar gravada:
—I ara què, ja s’ha acabat el dia? Encenc la xemeneia, llegeixo alguna cosa o poso la tele fins demà.
—Doncs sí, li vaig respondre, gairebé sense ganes.
I vaig recordar com, no fa tant, a aquelles hores encara quedava tota una nit al davant. Bars plens d’amics jugant a mus, xerrant o simplement rient amb unes cerveses. Però ara, els bars estan buits o tancats, i els pocs que segueixen oberts tenen amos que miren vídeos antics amb nostàlgia, intentant omplir les hores mortes.
El contrast era brutal. Vaig recordar els anys a Madrid o Salamanca, on la vida nocturna era vibrant, i em va semblar gairebé un somni, una cosa irreal. Avui, aquesta energia sembla inabastable.
L’únic que em consola són les petites coses: el meu gos, que sempre em treu un somriure amb les entremaliadures, o aquelles tardes amb la Mire, on entre rialles i jocs el temps passa de manera una mica menys trista. Però fins i tot això em fa pensar: ens estem conformant amb tan poc perquè no hi ha cap altra opció?
Reflexió Final
Estem atrapats en una paradoxa: mai no hem tingut tantes eines per connectar-nos, i no obstant, estem més desconnectats que mai. Ens hem convertit en actors d´una obra que no sentim pròpia, sempre pendents de l´aplaudiment digital però incapaços de gaudir del moment present. La felicitat que mostrem és un miratge, un intent desesperat per convèncer el món —ia nosaltres mateixos— que estem bé.
Potser la resposta estigui en una cosa tan simple i tan oblidada com mirar els ulls, riure a riallades i apagar el mòbil. Potser és hora de recuperar el que hem perdut, abans que sigui massa tard. Perquè, si seguim així, ens arrisquem a viure en un món on tot sembla feliç però res no ho és realment. I aquesta, amics, és la veritable tragèdia de la nostra època.
Des de MasTorrencito us desitgem un bon dia i que els vostres gossos us acompanyi!!!!
—–
Si vols, pot veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí
