Un Problema Menys… O Això Vaig pensar
Després del petit incident amb les caixes i el “marcat territorial” de Marcos, semblava que tot havia quedat resolt. Ningú se’n va adonar, ningú va comentar res, i els homes de negre van acabar la seva ronda per la finca, portant les caixes a les habitacions. Un petit problema menys, vaig pensar.
Estava a la cuina, tranquil, assaborint el silenci que havia deixat l’avançada de seguretat, quan de sobte vaig sentir un soroll estrany.
«CH-CH-CH-CH-CH…»
Era un so repetitiu, mecànic, que cada cop es feia més fort. Vaig treure el cap a la finestra, però no vaig veure res. Tot i això, el soroll no cessava. Més aviat semblava acostar-s’hi.
«Què dimonis és això?»
I llavors ho vaig veure: un helicòpter, enorme, volant tan baix que gairebé podia tocar la teulada de la masia. Va passar brunzint per sobre del meu cap i es va dirigir al camp contigu, on finalment va aterrar.
L’Helicòpter i els Reforços
Havia vist moltes coses a la meva vida a Más Torrencito, però res com allò. L’helicòpter que havia aterrat al camp veí seguia ocupant la meva ment. Quatre homes armats havien baixat amb moviments perfectament coordinats, formant un passadís i vigilant cada racó com si estiguessin en territori enemic.
El rugit de motors va interrompre el silenci del camp. Dos Mercedes G avançaven a tota velocitat pel sembrat. El meu instint em deia que m’havia d’allunyar, però la curiositat em va mantenir al meu lloc, observant. Les camionetes van flanquejar l’helicòpter, i en van sortir quatre homes més vestits amb ulleres fosques i armes automàtiques.
La situació era surrealista. Un home i una dona van baixar de l’helicòpter amb una elegància que no corresponia al caos al seu voltant. Els homes armats els van escortar fins a la terrassa del mas, mentre jo, des de la cuina, els observava amb el cor bategant-me a la gola.
La Trobada a la Terrassa . La Misteriós Trobada a MasTorrencito:
Un dels homes de negre em va fer un senyal perquè baixés. Vaig empassar saliva, deixant el mòbil sobre la taula.
– Miquel, et presento Isaac Rabin i la seva dona.
Per un moment les paraules no sortien.
– Encantat… – vaig aconseguir murmurar, mentre estrenyia la mà de l’exprimer ministre israelià.
– Parlo una mica d’espanyol. Gràcies per acollir-nos, va dir amb un somriure que transmetia amabilitat i respecte.
– Gràcies a vosaltres, vaig respondre, encara sense comprendre del tot com havia arribat a aquell moment.
L’home de negre em va demanar que els mostrés la casa. Així que, amb Manuela i Marcos al meu costat, vaig acompanyar l’il·lustre visitant i la seva dona pels racons de Más Torrencito. La senyora Rabin no va poder resistir-se a l’encant de Marcos, que coixejava lleument, i es va ajupir per acariciar-lo amb tendresa. Marc, feliç, movia la cua com si aquell gest fos la recompensa més gran del dia.
La Sorpresa d’Arafat
Quan acabem el recorregut, tornem a la terrassa. Rabin es va asseure i em va trucar des de baix.
– Miquel, podries servir-me una cervesa ben freda?
Vaig assentir i vaig anar a buscar una cervesa al bar. En servir-la, em va convidar a seure.
– No prens alguna cosa?
– És clar, és clar, vaig respondre, servint-me’n una per acompanyar-ho.
La conversa fluïa amb sorprenent naturalitat.
– Quin lloc tan bonic i tranquil que tens, va comentar Rabin.
– Sol ser-ho, excepte quan vénen helicòpters, vaig fer broma, provocant el seu riure.
De sobte, un dels homes de negre es va acostar i li va xiuxiuejar alguna cosa a l’orella. Rabin va assentir i es va girar cap a mi.
– Ara ve un amic amb qui hem de xerrar, ok?
– Per descomptat, cap problema.
Minuts després, tres furgonetes Vito i tres Mercedes G van baixar pel camí de grava. Van baixar més homes de negre, repetint la mateixa formació metòdica. toga: Yasser Arafat.
L’entesa a la mesa . La Misteriós Trobada a MasTorrencito:
Rabin es va aixecar per rebre Arafat. Els dos homes es van estrènyer la mà amb una cordialitat que em va deixar perplex. Malgrat tot el que havia llegit i escoltat a les notícies, hi eren dues figures històriques, reunides a casa meva, compartint un moment d’aparent pau.
Els cuiners que havien portat van començar a preparar el sopar. En qüestió de minuts, l’aroma d’espècies, herbes fresques i rostits va omplir l’aire. Tot l?equip treballava en silenci, amb una precisió impecable. Quan el sopar va estar a punt, la taula a la terrassa lluïa com una cosa treta d’una revista: impecable, elegant, però sense pretensions.
Rabin, Arafat, les seves esposes, i part de l’equip de seguretat van sopar sota el cel estavellat. Jo observava des d’una distància prudent, assegurant-me que tot estigués en ordre. Mentrestant, Manuela i Marcos es movien entre les cadires, guanyant-se carícies i algun tros de menjar.
El Matí Tranquil
L’endemà al matí, la calma havia tornat. Els homes de negre continuaven vigilant, però l’ambient era més relaxat. Després d’esmorzar, Rabin i Arafat van sortir a passejar junts pels jardins. Les dues esposes els van acompanyar al principi, però aviat es van quedar enrere, fascinades amb els gossos.
Marcos, amb el seu coixeig característic, i Manuela, sempre curiosa, es van convertir en el centre d’atenció. Les senyores els llançaven pals, els acariciaven, i parlaven entre elles amb una calidesa que semblava transcendir idiomes i diferències.
A l’hora de dinar, els dos líders van tornar, xerrant animadament. El menjar va ser un altre espectacle: una barreja de plats tradicionals que reflectien les cultures de tots dos. Hi havia alguna cosa màgica en aquella escena, com compartien rialles i converses mentre els seus equips es relaxaven una mica, gaudint de l’hospitalitat de Más Torrencito.
Reflexió Final
Quan va arribar la tarda i els helicòpters i vehicles es van emportar tots els visitants, em vaig quedar a la terrassa amb Manuela i Marcos. La masia va tornar a ser el que sempre havia estat: un refugi de pau al mig de la natura.
Mentre observava el capvespre, no podia deixar de pensar en allò que acabava de passar. Dos homes que, en teoria, estaven en costats oposats, havien trobat un espai per a l’enteniment. , havien demostrat que el diàleg era possible.
Potser, vaig pensar, els conflictes del món no eren res més que qüestions de territori i poder. Com els gossos que borren al principi, però que al final acaben jugant junts.
En aquell moment, Marcos es va acostar, va recolzar el seu cap a la cama, i Manuela va moure la cua alegrement. «Si ells es poden entendre,» em vaig dir, «per què no nosaltres?»
I així va acabar un dels dies més surrealistes de la meva vida, amb una pau renovada a Más Torrencito, i la certesa que, quan es vol, tota entesa és possible.
FINAL
COMPARTIR-LO AMB ELS TEUS AMICS…..!!!!!!!
Des de Mas Torrencito us desitgem un bon dia i que els vostres goss us acompanyi!!!!
—–
Si vols, podeu veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí :
