No sé ni per on començar. Això d’Eurovisió aquest any ha estat més que una decepció musical. Ha estat un mirall brut, trencat, del que som com a societat. No em molesta que Espanya quedi al lloc 24. Francament, tant me fa si anem amb una cobla, amb electrònica o amb un himne punk. Però que Israel hagi quedat segona , això sí que em crema. Em remou per dins. M’indigna.
I no, no és per la cantant. Que quedi clar: això no va contra una persona , sinó contra allò que representa, contra el context que s’ha escombrat sota la catifa amb purpurina i focus de colors. Parlem d’un país que està sent acusat de crims de guerra, de massacres, d’una neteja brutal a Gaza , i que, tot i això, és premiat i aplaudit en prime time.
I llavors em faig una pregunta que ningú no sembla voler respondre:
¿ Per què Israel participa a Eurovisió i Palestina no?
No és una qüestió de geografia —perquè Eurovisió ha inclòs Austràlia. No és una qüestió de música —perquè talent hi ha a cada racó del món.
És una qüestió de poder. De qui té veu i qui no. De qui té mitjans, protecció, narrativa internacional. I qui només té runes, cadàvers i silenci.
Mentrestant, nosaltres, com a espectadors, ens empassem el xou, votem, opinem, ens emocionem… i seguim alimentant un circ on allò polític es maquilla de cultura i allò ètic se sacrifica en nom de l’espectacle.
I encara hi ha qui se sorprèn que estiguem anestesiats, que ens manipulin com volen.
El cas d’Espanya és el menys important. Que Portugal ens dóna només sis punts? Que una proposta com la de Nebulossa amb prou feines rasca vots? Ja ni sorprèn. No és només una qüestió de gustos o veïnats. És que tot això fa olor de càlcul, de quotes, d’interessos creuats. És un tauler on la música és només una excusa per col·locar fitxes.
Però el pitjor no és el lloc. El pitjor és el que revela: que el mal d’uns val menys que el xou dels altres. Que la memòria és fràgil si hi ha espectacle.
I després ens preguntem per què la gent desconfia de tot. Per què creixen el cinisme, la ràbia i la desafecció.
Això d’Eurovisió aquest any no va ser només una gala. Va ser una lliçó brutal del que som capaços d’aplaudir quan vam decidir mirar cap a una altra banda.
I mentrestant, jo…
jo em quedo al meu tros de paradís, aquí amb els meus gossets , respirant fondo, intentant que no em bulli la sang amb tanta injustícia, corrupció i depravació de l’ésser humà. Intentant que la pau que m’envolta no es vegi envaïda per un món que, francament, sembla haver perdut el judici.
Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!
Si vols, pot veure els nostres bons per a caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble.. entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a MasTorrencito… Clickea aqui…
