Viure a Mas Torrencito és un privilegi, això ningú no ho dubta. Despertar cada matí envoltat de natura, amb els ocells cantant (o bramant, segons l’ànim del dia) i la companyia fidel dels gossos, és una meravella. Visc sense viure en mi by MasTorrencito

Aquí, l’aire és més pur, la vida més tranquil·la i l’estrès modern sembla una cosa d’un altre planeta. Però, ah, amic, que no t’enganyi aquest quadre idíl·lic, perquè darrere de cada clarejar bucòlic hi ha una llosa econòmica que pesa més que un camió de ciment.

Perquè sí, tinc la sort de tenir una feina que m’agrada, d’invertir el meu temps en una cosa que m’apassiona, però els impostos ens estan xuclant la sang com si fóssim protagonistes d’una pel·lícula de vampirs fiscals. Cada mes, quan toca fer comptes, el drama és el mateix: amb prou feines queda liquiditat per reinvertir, per millorar, per canviar aquest matalàs amb forma de dinosaure fossilitzat. Tot se’n va a pagar, pagar i pagar. I és clar, un va tirant, amb l’esperança de no convertir-se en expert en contorsionisme per arribar a final de mes.

Aquí l’any no es mesura en mesos, sinó en temporades. Durant nou mesos, vivim en un constant estat de “ai Déu meu, que no arribo”, i després, com per art de màgia (i per l’arribada de turistes amb ganes de desconnectar), aquests tres mesos de Setmana Santa, Sant Joan i estiu ens donen una treva. Són com aquest oasi al desert, un petit respir abans de tornar a la guerra. Però compte, que no és que ens tornem rics, sinó que simplement deixem de sentir que ens persegueix Hisenda amb una dalla.

És un estira-i-arronsa constant. D’una banda, la sort de viure en un lloc de postal, de compartir la vida amb gossos que sempre estan de bon humor (a diferència del meu compte bancari), de gaudir de la calma del camp. Però de l’altra, el punyeter sistema, que no entén de temporades baixes i ens esprem sense pietat. Perquè aquí no hi ha estabilitat econòmica, només una muntanya russa amb més baixades que pujades.

Cada dia, el cap està en números, en previsions, en estratègies per sobreviure fins a la temporada alta sense haver de vendre un ronyó a Wallapop. Cada despesa es mesura amb més precisió que un rellotge suís, cada inversió es posposa amb l’esperança que «l’any que ve anirà millor» (spoiler: mai no va millor). I mentrestant, només pensem en aquest far en la foscor: Setmana Santa. Perquè si arribem allà sense que ens caiguin les pestanyes de l’estrès, llavors ja podem anar en pilot automàtic fins a l’estiu.

És una forma de vida que frega el que és absurd. No perquè no vulguem pagar allò que ens toca, sinó perquè l’esforç i el sacrifici mai no semblen suficients. No es tracta de vaguejar ni de manca de ganes; es tracta d’un sistema que sembla dissenyat per algú que mai no ha hagut de fer malabars per pagar factures. I així, any rere any, repetim el cicle: nou mesos d’esglai, tres de treva. I torna a començar.

Però malgrat tot, seguim aquí. Perquè hi ha coses que els diners no poden comprar: el plaer de veure el sol amagar-se darrere els arbres, la felicitat d’un gos corrent com si li haguessin donat corda, el so del riu a les nits d’estiu. Aquestes petites coses ens recorden per què seguim en aquest vaixell, encara que tingui més forats que un formatge suís. Mentre hi hagi esperança (i turistes disposats a gastar), continuarem resistint, buscant la manera de fer que aquest caos financer sigui una mica més suportable.

Perquè si alguna cosa tenim clara és que, malgrat tot, Mas Torrencito segueix sent el nostre petit paradís. I encara que els impostos ens asfixin, encara que la incertesa ens faci suar més que un polític en un detector de mentides, seguim escollint aquest lloc. Perquè Mas Torrencito no és només un negoci, és casa nostra, el nostre refugi, i l’escenari de la nostra tragicomèdia econòmica.

I per sobre de tot, si seguim a la superfície és gràcies als nostres estimats clients. Aquests que també fan esforços, que estalvien, que prioritzen venir aquí i ens trien entre tantes opcions. A ells els devem tot. Perquè sense el seu suport, sense el seu afecte i sense la decisió de fer aquest esforç extra per venir, ni tres mesos de respir tindríem. Són l´ànima d´aquest lloc, els veritables protagonistes d´aquesta història. Així que gràcies, gràcies i mil vegades gràcies per fer que tot això sigui possible!

Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!

—–
Si vols, pot veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí