No va ser una passejada qualsevol.
Era un dia ennuvolat, d’aquells en què el bosc es posa malenconiós i tot sembla parlar baixet. Caminàvem sense rumb fix, amb l’ànima lleugera, quan un so va trencar el silenci: un gemec, gairebé audible. Com un lament que no gosava demanar ajuda.
Ens acostem.
I allà hi era.
Una boleta de pèl enredat, tremolosa, immòbil, amb la mirada perduda a l’escorça de l’arbre a què estava lligada. Qui deixa un gos lligat al mig d’un bosc? Quin tipus d’ésser humà es pot anar després de fer això i dormir tranquil a les nits?
Era petita, fràgil, i semblava que havia perdut la fe en tot. Li oferim menjar, aigua, paraules dolces. Res. Només ens mirava amb uns ulls tan tristos que feia mal mirar-los. No era por allò que sentia. Era resignació . Com si hagués acceptat que aquell arbre era la seva tomba.
La deslliguem amb compte.
L’emboliquem en una manta.
La portem a casa.
I en diem Tristesa .
No perquè volguéssim marcar-la amb una ferida eterna, sinó perquè això va ser el que hi vam trobar. Tristesa als ulls, al cos, en la seva forma de caminar sense rumb pel jardí. Tristesa pel que va perdre. Pel que la va trencar. I pel que ja no s’esperava.
I si t’hagués passat a tu?
De vegades cal posar-se a les potes per entendre la crueltat del que alguns fan.
Imagina’t això:
Et despertes al seient del darrere del cotxe. T’emociones perquè creus que passejaràs, o al riu, o jugaràs. Però el cotxe para al mig d’un camí de terra. No hi ha cases. No hi ha gent. Només arbres. Et baixen. Et lliguen a un arbre. T’acaronen per última vegada… o ni això. I se’n van.
Et quedes quiet, creient que és una broma. Que tornaran. Que només van anar per aigua.
Però no hi tornen.
Passen les hores.
Passen els dies.
La set crema.
La gana encongeix l’estómac.
La por es converteix en companyia.
I l’esperança, la maleïda esperança, no se’n va. Perquè això és el que fan els gossos. Esperen . Fins que no s’apaguen.
Tristesa va tenir sort. I els altres?
A Tristesa la trobem nosaltres. Li vam donar un llit calent, menjar ric, carícies sinceres, i una mica més important que tot això: una segona oportunitat .
Però n’hi ha molts més com ella.
Molts que no tenen qui els escolti.
Molts que moren lligats, en silenci, sota la pluja, sense entendre per què.
Perquè els gossos no raonen l’abandó . No fan llistes derrors. No culpen.
Només estimen. Incondicionalment.
I per això, l’abandó és una traïció que mai no s’esborra .
Mai no abandonis. Mai.
Adoptar un gos no és una moda ni una bonica postal nadalenca. És una promesa. Una de les poques promeses que hauríem de fer amb tota l’ànima.
I si no la pots complir, no la facis .
Perquè abandonar un animal és destrossar-li la confiança, la seguretat i, moltes vegades, la vida.
I encara que ho recullin, encara que trobi una altra llar, com Tristeza…
aquest moment mai s’oblida .
No és només un gos.
És un ésser viu que només va demanar una cosa: estar al teu costat.
Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!
—–
Si vols, pot veure els nostres bons per a caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble.. entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a MasTorrencito… Clickea aqui…
