No hi ha res més frustrant que voler dormir i no poder. És desesperant, sobretot quan tens tot el temps del món per descansar, sense la pressió d’haver de matinar. Quan les preocupacions no et deixen dormir… i tampoc La Mamas

Però aquí sóc jo, a les tres de la matinada, amb els ulls com a plats, la ment funcionant a mil per hora, i una sensació de cansament que no serveix de res perquè el somni simplement no apareix. I, per si això fos poc, hi ha una protagonista especial que mai falla per empitjorar les nits de tempesta o tramuntana: La Mamas .

La Mamas, la meva gosseta, té una por visceral de les tempestes. Només cal que comenci a bufar el vent o soni un tro perquè el seu pànic s’apoderi de tota la casa. Primer vénen els udols, com si ens volgués advertir a tots del perill imminent. Després puja corrent al nostre llit, encara que “pujar” no descriu del tot la seva entrada triomfal. És més aviat un salt maldestre i desesperat, seguit d’un “caminet de guerra” en què trepitja tot allò que troba al seu pas: el meu cap, els meus ronyons i qualsevol part del meu cos que pugui suportar el seu pes.

Quan finalment aconsegueix acomodar-se, la situació no millora. Plora, s’enfila fins al coixí, em trepitja la cara, i quan decideix deixar-se caure, ho fa amb la delicadesa d’un sac de patates, directe sobre la costella. Però, per descomptat, la que plora continua sent ella . Perquè tot gira al voltant de La Mamas. I aquí sóc jo, enmig de la nit, fent-li carícies i parlant-li baixet perquè es calmi. I ho aconsegueixo, és clar. Al cap d’una estona, ella dorm profundament. Ella dorm plàcidament . Jo, mentrestant, segueixo despert, lluitant per no caure’m d’un llit de 2,50 metres , relegat a una cantonada amb el cul a l’aire.

A aquestes alçades, el cansament ja hauria de guanyar la partida al meu cervell, però no. És llavors quan comencen els números a rondar al meu cap, com si la tempesta fos interna. Factures per pagar, préstecs, proveïdors. Em turmenta pensar com fer perquè vingui més gent, quines campanyes de publicitat podríem provar, què estem fent bé i què estem fent malament. La meva ment passa d’un pensament a un altre, fent càlculs impossibles i tractant de planificar estratègies que ja no tenen sentit a aquestes hores. Tot el necessari per no tornar a dormir en allò que queda de nit.

I mentre jo estic immers en aquest mar de preocupacions, La Mamas segueix adormida com si no hagués passat res. En aquell moment, la ironia em colpeja: ella va venir al llit perquè la tranquil·litzéssim i ara el que no pot dormir sóc jo.

Miri, la meva parella, tampoc no se salva del caos, però almenys ella aconsegueix, d’alguna manera, recuperar una mica d’espai i dormir una mica. Jo, en canvi, no tinc tanta sort. Observo La Mamas, que dorm entre tots dos com si fos la reina del llit. Em pregunto com és possible que un llit tan gran es converteixi en un lloc tan petit quan ella hi és. Sembla un misteri digne d’un documental: el fenomen del llit que encongeix.

I així, entre preocupacions, números i el cos adolorit per les trepitjades de La Mamas, arribo al matí. L’alba comporta una barreja d’alleujament i resignació, perquè sé que això tornarà a passar. Cada tempesta, cada nit de tramuntana, es repetirà el ritual. I jo continuaré despertant esgotat, però sense poder-me enfadar, perquè en el fons entenc que la seva por és real. I perquè, malgrat tot, com no estimaré aquesta petita dictadora que confia en mi per protegir-la?

Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!

—–
Si vols, pot veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí