Era un matí fresc a Mas Torrencito, d’aquelles que fan olor de terra mullada i cafè acabat de fer. Margarida, la porqueta de Mas Torrencito
Manuela, la veterana golden retriever i propietària moral de la masia, estava fent la seva ronda matutina. lloc. Aquest matí, però, alguna cosa era diferent.
Un feble grunyit va trencar la calma del pati. Manuela va aixecar les orelles i va ensumar l’aire.
—Miguel! Miguel! —va lladre amb urgència—. Vine aquí ara mateix!
Miguel va aparèixer a la porta, encara en sabatilles i amb una tassa de cafè a la mà.
—Què passa, Manuela? Un altre esquirol rebel?
—¡ No, això és seriós!
Seguint el so, Manuela i Miguel van arribar fins a un racó del jardí. Allà, entre unes fulles caigudes, s’amagava un petit porquet rosat. Era diminut, amb un musell que semblava haver estat esculpit per un artista distret, i uns ullets negres plens de curiositat i por.
—I això què és? —va preguntar el Miquel, sorprès.
Manuela va inclinar el cap i va ensumar el porquet amb compte.
—És una criatura. I està sola. —Manuela va girar el cap cap a Miguel, amb la mirada que ell ja coneixia bé, aquella que deia: «Aquest és el meu projecte ara».
—Manuela, no ens ho podem quedar. Això no és una granja.
—Perdó? Qui és la cap aquí? —Manuela va bordar amb fermesa—. A més, mira aquesta careta! Es diu Margarita. Ho sé perquè m’ho ha dit.
Miguel es va emportar la mà al front, però no va poder evitar somriure.
—D’acord, d’acord. Però tu t’encarregues. Jo ja en tinc prou amb els gossos i els humans que vénen aquí.
I així, Margarita es va quedar a Mas Torrencito.
Manuela i Margarita: Mare i Filla … Margarita, la porqueta de Mas Torrencito
Des del primer dia, la Manuela va adoptar la Margarita com si fos la seva pròpia filla. Margarida, per la seva banda, no va trigar a seguir Manuela a tot arreu, ensopegant amb les seves pròpies potes curtes mentre intentava imitar l’elegància de la golden retriever.
—Manuela, per què els gossos tenen collarets i jo no? —va preguntar la Margarida un dia mentre jugaven al jardí.
—Perquè els collarets són per als que necessiten un recordatori de qui mana. Tu no ho necessites, petita. Ja saps que aquí manes tu. —Manuela li va donar un llautó al musell.
La Margarida es va inflar d’orgull.
Aviat, els hostes de Mas Torrencito van començar a adorar Margarita. Els nens hi jugaven, els adults li feien fotos, i els gossos la van acceptar com una més de la família. Fins i tot Miguel, encara que mai no ho admetria, li guardava les sobres més delicioses.
—I aquesta poma, Miquel? —va preguntar la Manuela una nit, veient en Miquel posar-la acuradament en un bol.
—És per a la Margarida. Diu que vol provar coses noves.
—És clar, i jo què? Res de pernil per a la vella Manuela?
Miguel va riure.
—Tu tens el teu llit davant de la xemeneia, Manuela. No et queixis.
La Malaltia de Margarida . La porqueta de Mas Torrencito
Un dia, la Margarida va deixar de córrer pel jardí. Ja no perseguia papallones ni demanava manyagues als hostes. Manuela ho va notar de seguida i va anar corrents a buscar Miguel.
—Miguel, alguna cosa li passa a la Margarida. No està bé!
Miguel es va agenollar al costat de Margarita, que estava estirada al seu llit de palla.
—Va, petita, què et passa? —li va dir suaument.
Margarida va aixecar el musell i va xiuxiuejar:
—Em sento cansada, Manuela. Crec que alguna cosa en mi no funciona bé.
Miguel va trucar al veterinari, que va arribar aquella mateixa tarda. La va examinar amb cura i, després d’uns moments de silenci, va confirmar el que tots temien.
—Té una malaltia congènita, Miquel. No hi ha gaire cosa que puguem fer, però podem mantenir-la còmoda.
Manuela es va tombar al costat de Margarita, amb el seu gran cos daurat embolicant la petita porqueta.
—No tinguis por, Margarida.
—¿ Creus que fa molt de mal anar-se’n —va preguntar la Margarida amb una veu gairebé audible.
—No, petita. És com quedar-se adormida després d´un dia molt llarg i feliç. I tu has tingut molts dies feliços aquí, oi?
—Sí, Manuela.
El Comiat . Margarida, la porqueta de Mas Torrencito
Quan Margarita va tancar els ulls per darrera vegada, tot Mas Torrencito va quedar en silenci. Miquel va cavar una petita tomba sota l’arbre favorit de Margarida, el gran roure del jardí. Manuela va supervisar tot el procés, assegurant-se que tot es fes amb el respecte que la seva filla porqueta mereixia.
—Aquí estaràs sempre amb nosaltres, Margarida —va dir en Miquel mentre col·locava una petita placa amb el seu nom.
Aquella nit, Manuela es va asseure al costat de Miguel davant de la xemeneia.
—La trobo a faltar, Miguel.
—Jo també, Manuela. Però, saps què? Crec que la Margarida ens va ensenyar una cosa molt important.
—¿ Quina cosa?
—Que Mas Torrencito no és només un lloc per a gossos, humans o porquets. És una llar per a qualsevol que necessiti amor i un lloc on pertànyer.
Manuela va recolzar el cap a la cama de Miguel.
—Sabia que hi havia alguna cosa bona en tu, dues potes.
Miguel va somriure i va acariciar el seu suau pelatge daurat.
Un llegat d’amor
Tot i que la Margarida ja no estava físicament a Mas Torrencito, el seu esperit seguia viu.
I així, la petita porqueta va deixar un llegat que perduraria per sempre: la certesa que l’amor no entén d’espècies ni de mides. A Mas Torrencito, tots eren família.
—Gràcies, Margarida, per ensenyar-nos a estimar sense límits —va xiuxiuejar la Manuela una nit, mirant les estrelles.
I, en algun lloc del cel, una petita porqueta somreia 🌟
Des de Mas Torrencito us desitgem un bon dia i que els vostres goss us acompanyi!!!!
—–
Si vols, podeu veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí :
