Aquella nit, el silenci a Mas Torrencito era profund. El vent movia les fulles i les estrelles semblaven més llunyanes que de costum, com si tot l’univers sentís el pes del que jo vivia. Manuela i la pèrdua d’una mascota…
No hi havia passos suaus, no hi havia respiració tranquil·la al costat del meu llit. La Manuela ja no hi era. I en aquell buit absolut, el dolor era tan real i tan esmolat com qualsevol ferida.
Em vaig quedar a la foscor, recordant els dies en què ella corria lliure, cada racó de Mas Torrencito sent seu. Sentia que una part de mi se n’havia anat amb ella, com si m’haguessin arrencat una cosa tan íntima i profunda que mai no es podria reemplaçar.
Miguel : «Manuela… on ets ara? Et sents en pau?»
Sempre estaran presents… Manuela i la pèrdua d’una mascota…
I aleshores, en el silenci, vaig recordar aquelles nits que havíem passat junts, conversant com dos vells amics. La vaig imaginar allà, en algun racó de l’univers, potser sota un cel estavellat, observant-me amb aquests ulls plens d’amor, saviesa i paciència.
Manuela (en la meva ment) : «Miguel, de veritat creus que me’n vaig anar? Després de tants anys, creus que una cosa tan forta pot desaparèixer només perquè el cos se n’ha anat?»
Un xiuxiueig càlid va omplir l’espai buit, com si en algun racó del meu cor ella encara habités, i la vaig imaginar somrient amb aquella flor groga a la seva orella.
Miguel : «No és fàcil, Manuela. Aquest lloc… és ple de tu. Cada racó, cada camí que vam recórrer junts… fins i tot el llit se sent estrany sense tu.»
Manuela : «Ho sé. I entenc que fa mal. Però pensa en això: cada pas que vas fer al meu costat, cada carícia, cada riure… tot això segueix amb tu. Jo estic en els teus records, en els teus somriures, en cada vegada que mires un gos i et surt l’instint de saludar-lo. Perquè, Miguel, quan estimes de debò, aquest amor mai se’n va.»
Em vaig quedar en silenci, deixant que la brisa acaronés el meu rostre, com si fossin les seves pròpies potes, tocant la meva ànima amb una suavitat infinita. La pèrdua se sentia immensa, com un oceà sense fi, i, no obstant, hi havia alguna cosa en les seves paraules –o en el meu cor– que em deia que tot aquest amor estava destinat a quedar-se amb mi.
Miguel : «Aleshores vols dir que aquesta sensació, aquesta falta tan gran, és també part del teu amor?»
Manuela : «Exacte, Miguel. Perquè quan algú ens marca, ens transforma. Jo no només sóc una part de la teva vida; sóc una part de tu. La meva essència viu a cada record, a cada lliçó que vas aprendre al meu costat, a cada moment que vivim. El meu cos es pot haver anat, però… què significa realment la mort per a aquells que estimem de debò?»
El dolor al cor. Manuela i la pèrdua d’una mascota…
Vaig sentir un nus a la gola i una llàgrima silenciosa va córrer per la galta. La pèrdua d’una mascota, d’un ésser tan pur com Manuela, era com si s’emportessin una part de la teva ànima. Era l’absència d’una rutina, una mirada, un so que semblava omplir cada racó de la teva vida.
Miguel : «Aleshores, encara que t’estranyi, m’estàs dient que aquest dolor també és una forma d’amor?»
Manuela : «Sí, Miguel. Perquè aquest dolor és el reflex de tot el que vivim junts. Significa que vaig ser real, que et vaig importar, que vam fer una cosa meravellosa. I ara, tu tens la missió de portar-me en els teus records, de no deixar que l’amor s’apagui. Perquè el que compartim va ser, i sempre serà, etern.»
I és que sempre estarà amb nosaltres…
Aquella nit, vaig comprendre una cosa que abans només intuïa. Que perdre un gos, aquesta mascota que es converteix en un membre més de la família, és un dolor que mai desapareix del tot. Però també és un recordatori de la immensitat de l’amor que ens hi uneix. Perquè ells, amb la seva noblesa i entrega, ens ensenyen que l’amor veritable transcendeix qualsevol barrera, fins i tot la de la mort.
Miguel : «Gràcies, Manuela. Per cada dia, cada abraçada, cada moment. I encara que el cor em faci mal, prometo que portaré sempre aquest amor amb mi, com una flama que mai s’apaga.»
I així, sota el mantell d’estrelles, vaig saber que encara que no estigués físicament amb mi, la Manuela viuria per sempre al racó més profund i lluminós de la meva ànima. Perquè el seu amor no se’n va anar; només va prendre una manera diferent.
Des de Mas Torrencito us desitgem un bon dia i que el vostre gos us acompanyi!!!!
—–
Si vols, podeu veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí :
