Era un matí com tantes altres a Mas Torrencito, encara que per a mi, Manuela, aquella jornada tenia una aroma diferent, com si el vent portés un comiat silenciós.

Aleshores no sabia el que el dia guardava, però sentia un batec especial en l’aire. L’última passejada a Mas Torrencito

A la tarda hi van arribar: uns clients habituals que ja eren gairebé de la família. Van baixar del cotxe i, amb ells, una Golden Retriever majorcita, Cloe, que caminava a poc a poc, amb aquell pas pausat que jo també coneixia tan bé. Ens saludem amb l’alegria de sempre, però alguna cosa als ulls del seu humà em va fer aturar-me. Hi havia tristesa, sí, però també una mena de pau, com si hagués pres una decisió difícil però necessària.

Cloe i jo ens vam entendre sense paraules, com fan els gossos. Ens mirem i en aquell instant vaig saber el que estava passant. Ella havia vingut a acomiadar-se. El seu humà, amb la veu una mica fallta, li va explicar a Miguel el que passava:

—Cloe no està bé… El veterinari ens va dir que només és qüestió de dies. No podia deixar que el seu darrer passeig fos en un altre lloc. Aquest és el vostre lloc, on ha estat més feliç.

Miguel va assentir en silenci, amb un nus a la gola. No es van dir més paraules, perquè no feien falta.

El dia perfecte .

Tot i el seu cansament, Cloe semblava tenir energies renovades. Es va estirar a la terrassa sota el sol, gaudint de la caloreta mentre els altres gossos s’acostaven a saludar-la amb respecte. Hi havia alguna cosa en ella, una dignitat serena, que imposava fins i tot els cadells més entremaliats.

A la tarda, vam fer una passejada juntes. Cloe i jo caminem pels senders que tant coneixíem, entre els arbres i els camps que feien olor de vida. Encara que jo sóc ja una àvia, aquell dia em vaig sentir com una cadella una altra vegada, amb ganes de fer-li companyia i que sabés que no estava sola.

Cloe avançava a poc a poc, fent olor cada fulla i cada flor com si volgués emportar-se-les a la memòria. El seu humà caminava darrere, sense esgotar-la, deixant-la gaudir de cada pas. De tant en tant, s’ajupia per acariciar-la i xiuxiuejar-li una cosa que només ella entenia.

En tornar al Mas, Cloe es va estirar al seu racó favorit al costat de la xemeneia, mentre nosaltres gaudíem d’un sopar deliciós. El seu humà la va acompanyar amb una manta suau i, encara que la seva respiració era pausada, seguia observant-nos amb aquests ulls plens d’amor i de gratitud.

La nit tranquil·la

Quan va arribar la nit, Cloe es va acomodar al costat del seu humà, mentre la resta dels gossos ens quedàvem a prop, com si forméssim un cercle protector. No hi havia plors ni laments, només una calma que semblava embolicar-ho tot.

Ja tard, quan la casa estava en silenci, vaig sentir que alguna cosa havia canviat. Em vaig acostar a Cloe, li vaig donar una petita empenta amb el meu musell i vaig entendre que havia marxat, tranquil·la, en pau i envoltada del seu món.

El seu humà es va despertar poc després i, en adonar-se’n, la va abraçar amb llàgrimes als ulls, però també amb un somriure trist. Miquel i jo érem allà, acompanyant-lo en aquell moment tan íntim. Ningú va dir res; no calia.

El comiat . L’última passejada a Mas Torrencito

L’endemà vam enterrar Cloe en un racó especial del Mas, sota un arbre que donava l’ombra més fresca a l’estiu. El seu humà va voler deixar-li una flor groga, igual que les que sempre porto a la meva orella. Abans de marxar, em va mirar i va dir:

—Gràcies, Manuela. Gràcies per acompanyar-la.

I jo, a la meva manera, li vaig respondre amb un lladruc suau i una mirada que deia: Aquí sempre serà casa seva.

De vegades penso que Cloe va tenir la sort que tots desitgem: acomiadar-se al lloc que més estimem, envoltada dels que ens entenen i ens volen. Aquella nit, mentre jo descansava, vaig sentir una cosa estranya, com si un xiuxiueig em truqués des de lluny. I, encara que encara sóc aquí, sé que quan arribi el meu moment, també voldré que sigui a Mas Torrencito, al costat de Miguel, els gossos i aquest paradís que sempre serà casa meva.

L’últim adéu .

Cloe ja no està físicament, però crec que part d’ella segueix a cada racó del Mas. Cada cop que el vent mou les fulles o un raig de sol il·lumina el sender, sento la seva presència, tranquil·la i feliç. Perquè aquí, entre lladrucs, rialles i amor, els comiats mai no són realment un adéu.

Des de Mas Torrencito us desitgem un bon dia i que els vostres goss us acompanyi!!!!

—–
Si vols, podeu veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí :