Passejades felices a Mas Torrencito
Ayyyy, quins records tan llunyans però tan vius al meu cor… Si tanco els ullets, puc tornar a sentir la brisa d’aquelles passejades i el so del riu a Mas Torrencito. Quins dies aquells! L’heroic rescat de Manuela al riu de Mas Torrencito
Era una rutina que m’omplia de felicitat. Cada matí sortíem a caminar entre els blats de moro, els meus amos, els meus companys perruns i jo. El cel estava sempre tan clar, i els camps feien olor de vida. Era el nostre moment, el nostre paradís.
El riu i el corrent inesperat
Però hi va haver un dia… un dia que no oblidaré mai, encara que ja fa tant de temps que vaig partir. Aquell estiu, com de costum, anàvem camí cap al riu. Ai, com m’agradava l’aigua! Era el millor de les passejades. Estàvem tots tan feliços, brincando sense cap preocupació. Markos, amb el seu pas lent però segur, coixejava una mica, però sempre ens aconseguia amb aquesta energia que el caracteritzava. En Max, el vigilant de la nostra petita rajada, anava sempre enrere, assegurant-se que ningú no es quedés endarrerit.
Aquell dia ens acompanyava un cadellet, Rodrigo. Era un gosset petit, ple d’energia i d’innocència, que venia amb uns clients que s’estaven allotjant. Ens divertíem tant corrent pels blat de moro, i quan vam arribar al riu, la festa va continuar! Les pluges dels darrers dies havien deixat l’aigua més revolta, però això no ens aturava. Corríem, nedàvem, anàvem de banda a banda buscant pilotes i pals que els nostres amos ens llançaven. Rodrigo i jo competíem, cadascú volent ser el primer a assolir la pilota que flotava de lluny.
El moment crític: el corrent ens arrossega. L’heroic rescat de Manuela al riu de Mas Torrencito
Tot anava perfecte, fins que… el corrent ens va sorprendre. Un corrent tan fort que ens va arrossegar sense avís. De cop i volta, el riu va deixar de ser el nostre amic. Comencem a allunyar-nos de la riba, sense poder fer res, portats per la força de l’aigua cap a uns ràpids que estaven més endavant. Quina por! Sentia com l’aigua intentava portar-me cap avall, em costava nedar, em costava respirar… i quan vaig mirar Rodrigo, ell encara estava pitjor. Era tan petit, i el pobre no tenia forces per mantenir-se flotant. Vaig veure com començava a enfonsar-se.
El rescat: Manuela al rescat de Rodrigo
Va ser en aquell moment quan, sense pensar-ho dues vegades, em vaig submergir. L’aigua era densa, pesada, però vaig aconseguir assolir-ho. Amb les dents, vaig agafar la seva corretja i el vaig enlairar cap a la superfície. Estava tan espantat, els seus ullets reflectien pur pànic. Seguim lluitant, el corrent seguia portant-nos, però de sobte arribem a una mena de bassa natural, un recés de pau al mig del caos. Rodrigo estava esgotat, ja no podia més. Sentia el seu cosset tremolant contra el meu.
L’alleujament: els amos arriben al nostre rescat
I aleshores, escoltem les veus dels nostres amos. Quin alleujament! Estaven més a prop, corrent per la riba, ficant-se a l’aigua, intentant assolir-nos. Finalment, ho van aconseguir. Ens van treure d’allà, panteixants, espantats, però vius. Quin esglai tan gran passem! Un d’aquells que et deixen tremolant, dels que et queden gravats per sempre. Però ho superem.
Reflexió final: el riu i la seva traïció. L’heroic rescat de Manuela al riu de Mas Torrencito
Després d’això, Rodrigo ja no volia saber res del riu. Ni de pilotes, ni de pals. I no el culpo, el riu, igual que el mar, pot ser traïdor de vegades. Cal tenir respecte per aquelles aigües que semblen tan tranquil·les però que, en un instant, ho poden canviar tot.
Jo, en canvi, vaig seguir gaudint d’aquelles passejades mentre vaig poder, fins al meu darrer dia. Perquè encara que de vegades el riu era impredictible, la vida també ho és, i cada moment que vam passar junts va ser una aventura que val la pena recordar.
Feliç Dijous a tothom i que el teu gos t’acompanyi!! 😊
—–
Si voleu, podeu veure els nostres bons ofertes per a caps de setmana, bons jubilats, … a www.mastorrencito.com o si vols llegir més història,.. fes click aqui :
