De vegades, no puc evitar pensar que vivim en un país que necessita un reset complet . Cada dia sembla portar un nou escàndol, una nova mostra de com està de podrit. La meva visió sobre el país: un crit d’impotència i de reflexió
Com és possible que el cap d’anti-blanqueig, algú que hauria de ser un símbol d’integritat, acabi sent el tipus més corrupte de tots? Un paio amb 20 milions amagats a les parets de casa seva, un milió als calaixos del seu despatx, Ferraris , BMW i Lamborghinis! I ningú se n’adonava? Però és clar, si jo, com a autònom, decideixo comprar-me un cotxe m’inspeccionen perquè l’utilitzo el cap de setmana, i és clar… ja estic al punt de mira. És surrealista, indignant i esgotador.
Jo sempre intento veure el que és positiu en les coses, no sóc dels que es queixen per qualsevol tonteria, però arriba un moment en què et preguntes: què més ens han de fer perquè reaccionem? De vegades penso que aquest país necessita cremar-se completament, metafòricament parlant, perquè alguna cosa canviï. Jo estava a favor de la Independència de Catalunya… ja simplement per intentar viure en un país menys podrit i amb dirigents més honestos… Ens hem tornat marionetes que es conformen amb les engrunes, mentre els de dalt s’ho emporten tot.
La realitat del petit empresari i l’autònom
Fa anys que treballo com a autònom, i ho dic clarament: no podem més. No sé com ho aguantem, ni jo ni els milers que estem en aquesta situació. Ens aixequem cada dia per treballar com a bèsties, i després de 17 anys, què tinc? Res. Ni un euro per invertir, ni seguretat, ni tan sols la tranquil·litat de saber que puc cobrir un imprevist. I per què? Perquè, mentrestant, els que ens haurien d’estar protegint estiguin més ocupats omplint-se les butxaques que arreglant els problemes reals.
És que no és normal. No és normal que després de tants anys pencant, segueixi cobrant el mateix o menys que abans. No és normal que hi hagi dies en què a una amiga nostra li de por encendre la calefacció o els llums perquè la factura li ofegarà. I, compte, sé que hi ha altres que estan pitjor. habitacions compartides perquè no es poden permetre una altra cosa. Com pot ser que una persona amb un salari de 1.400 euros no pugui viure dignament a aquest país? És una bogeria que acceptem com si fos una cosa inevitable. Com és possible que als nostres majors els donin una pensió de 600 o 700 euros… Però què?
Una persona, amb més de 15 anys d’experiència, treballant, fins i tot fent alguna hora… tal com estan avui les coses… si no està amb algú… hauria de viure amb els pares o el germans @ o en un pis compartit… i com aquesta persona… milers… O NO?
I si t’has comprat un pis amb la teva parella i et separes… ja ni t’explico les càbales que s’han de fer…
El cinisme de la classe política
I mentrestant, els polítics segueixen a la seva bombolla, completament desconnectats de la realitat. No dimiteix ningú, ni tan sols quan hi ha morts darrere de les decisions. Gent com aquest eurodiputat, amb causes pendents, segueix al poder com si res. La corrupció és la norma, i el pitjor és que hem arribat a un punt en què ja ni ens sorprèn.
L’única cosa que demanem, almenys jo, és una mica d’empatia, un gest. Tan difícil era renunciar a un mes de sou i destinar-lo a les famílies afectades per la DANA? Amb una cosa tan simple, ja haurien fet més pel poble que en tots aquests anys. Però no, perquè els pobles “pobres” com els de València els importen poc o res. I si no, mirem el que va passar amb La Palma: més de 1.000 famílies vivint en contenidors, i ningú en parla. Quina diferència hi ha entre ells i el que estem veient ara a València? Cap. És un patró que es repeteix: promeses buides, abandó i oblit.
La meva conclusió: un país trencat
Em fa ràbia, de veritat. Perquè jo vull aquest país, però sento que ens ho estan traient de les mans. Ens fan malbé, ens exploten i, al final, ens deixen sols. Si no fem res, això no té remei. És que arribarà un dia que la gent digui: «Fins aquí hem arribat.» I no ho dic amb ànim de ser fatalista, sinó perquè ho sento a l’ambient. Hi ha una desesperació generalitzada, una manca d?esperança que es va estenent.
No podem continuar així. No podem acceptar que el treballador no tingui un futur, que l’autònom sigui l’enemic número ui que la classe política faci el que vulgui sense conseqüències. Això ha de canviar, i ha de canviar.
Aquest és el meu pensament, el meu crit de ràbia. Ho dic des de la meva experiència, des de la meva frustració. Perquè no en puc més, perquè no en vull més. I estic segur que no sóc l?únic.
Des de Mas Torrencito us desitgem un bon dia i que els vostres goss us acompanyi!!!!
—–
Si vols, podeu veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí :
