La nit a Olot estava impregnada d’aquella màgia especial que envolta els moments que es queden gravats a la memòria. Era la gala dels premis G! de Girona, una celebració que cada any ret homenatge als que han dedicat la vida a la promoció del turisme i els valors de la província. Però aquest any hi havia alguna cosa diferent, cosa que feia que l’aire vibrés amb una emoció especial: el reconeixement a en Miquel, un home que tenia un amor per la seva terra gairebé tangible.
Quan van anunciar el seu nom, un murmuri emocionat va recórrer la sala. Miquel, amb la seva eterna humilitat, es va aixecar entre aplaudiments i somriures sincers. No només era un premi, era un reconeixement a tota una vida dedicada a potenciar el turisme rural, a posar en valor els petits productors locals, a explicar la història de cada racó de l’Empordà amb una passió que se li escapava a la mirada.
Des de Mas del Joncar, aquell refugi de pau que va convertir a casa seva i missió, Miquel havia teixit una xarxa invisible d’històries, de persones i de projectes. No hi havia celler que no conegués, ni corriol que no hagués recorregut, ni formatge, mel o vi que no hagués tastat i recomanat amb entusiasme. Ell no només promovia el turisme, sinó que ho vivia, ho sentia, ho transmetia amb cada paraula, amb cada anècdota que compartia a les seves interminables xerrades sobre Girona i les seves meravelles.
El reconeixement a Miquel va ser encara més especial perquè era la primera vegada que es concedia un premi així a una casa rural i no pas a una gran associació o empresa turística. Però és que Miquel era molt Miquel… un veritable ambaixador de la terra, un enamorat de l’Empordà que, encara que nascut a Girona, havia trobat el seu destí a Sant Pere Pescador, en aquell Mas que va restaurar amb esforç i amor, i des d’on va emprendre la missió de divulgar els valors del territori.
La gala va seguir amb més homenatges: periodistes alemanys i francesos que havien promogut la província, un hotel familiar que portava quatre generacions oferint la seva hospitalitat, i la increïble història del restaurant Divinium, que va decidir reobrir les portes el 9 de març del 2020, només per enfrontar-se cinc dies després a la pandèmia. I, malgrat tot, van resistir, reinventant-se, lluitant contra cada obstacle amb determinació.
Però la nit pertanyia al Miquel. Quan va agafar el micròfon, l’emoció va embargar la sala. Va parlar del seu amor per la terra, dels camins de ronda, de les rutes amb bicicleta que tant havia promogut, de la bellesa del Cap de Creus a l’alba, de la importància de valorar els petits productors i del seu compromís etern amb el turisme rural de qualitat. Amb cada paraula, els ulls brillaven, reflectint aquella passió que sempre l’havia caracteritzat.
Era impossible no emocionar-se. Perquè aquell premi no només reconeixia el seu esforç, sinó que celebrava la seva essència, la manera de veure i viure el món. I encara que ara estigués “jubilat”, tots sabien que el Miquel no pararia. Perquè per a ell, la vida era un viatge constant, una ruta sense final on sempre hi hauria alguna cosa nova per descobrir, un racó per recomanar, una història per explicar.
Però si Miquel va poder dedicar la seva vida a aquesta passió, va ser gràcies a algú que sempre hi va ser, recolzant-lo en cada pas del camí: Anna, la seva companya, la seva amiga, la seva dona. Anna va ser qui va sostenir el Mas del Joncar quan el Miquel es reunia amb els uns i els altres, quan assistia a trobades de l’ATRG o explorava noves rutes per millorar el turisme de la regió. Va ser ella qui va mantenir la llar funcionant, qui va suplir la seva absència tantes vegades, qui amb la seva paciència i dedicació va fer possible que Miquel pogués complir la seva missió.
Aquest premi, sens dubte, també n’era. Perquè darrere de cada gran persona que impulsa un somni, hi ha algú que el sosté amb amor i compromís. I aquella nit d’emocions, Anna va brillar amb la mateixa llum que en Miquel, perquè la seva tasca, encara que silenciosa, havia estat igual de fonamental en la construcció d’aquest llegat inesborrable.
Aquell aplaudiment que va ressonar a la sala no va ser només un reconeixement, va ser un tribut a un home que havia fet del seu amor per Girona un llegat inesborrable.
Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!
—–
Si vols, pot veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble.. entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a MasTorrencito… Fes click aquí
