De veritat, quina societat estem construint? Quin estrès! 😵 Jo de veritat que em sento afortunat de viure on visc, perquè mare meva… i això que només vaig anar a Girona, ni tan sols em vaig acostar a Barna. No vull ni imaginar-me el caos que hi ha d’haver. Ens estem tornant bojos! by MasTorret
Us explico la meva odissea. Ahir vaig haver d’anar a Girona a buscar uns papers a la notària. Jo, que sóc més de poble que les roselles 🌾 , sempre intento aparcar amb comoditat, és a dir, o en un pàrquing o en una zona blava amb tres places lliures mínim. Res de maniobres complicades ni de deixar el cotxe a doble fila. Jo aparcar, aparco malament, cal reconèixer-ho, i no vull ni molestar ni estressar ningú.
Bé, doncs arribo al pàrquing i, com sempre, pujo fins a l’últim pis. És la meva tàctica: aparcar al costat de la porta per no perdre el cotxe (que no serà ni la primera ni l’última vegada que ho perdo 😅 ). Trobo un lloc perfecte i em disposo a aparcar quan de sobte…
Piiiiiiiiiiiii! 🚨 Què passa? Un energúmen apareix del no-res, xiulant com si ho atropellés. Em giro i és allà, vermell de la ràbia, cridant i gesticulant com un boig. Jo, amb la meva millor cara de pau i amor ✌️ , li aixeco les mans i li dic que es calmi. I fins i tot li demano perdó! Faig marxa enrere per no discutir i el tipus aparca gairebé derrapant. M’allunyo tres metres i miro al voltant: hi ha SIS places buides. SIS! Explica’m tu aquesta mala llet. Però bé, allà ell amb la seva ira.
Acabo d’aparcar, baixo i me’n vaig a la notària. Vaig caminant tranquil quan de sobte… OSTISSSSSSS! 😱 Em fa una flaixada: he deixat el cotxe obert i amb les claus a dins! Com sempre. Jo és que visc a la meva bombolla de tranquil·litat i no tinc costum de tancar el cotxe. Corro de tornada i, per sort, segueix allà. El tanco, agafo les claus i respiro fondo.
Continuo caminant i de sobte, sense previ avís, una senyora es xoca amb mi. Portava un gosset moníssim 🐶 , però també el mòbil a la mà. I a sobre em deixa anar un «MIRA PER ON VAS». La meva cara devia ser un poema. Però bé, amb la meva millor educació, li demano disculpes i segueixo el meu camí.
Arribo a la notària, pujo a la cinquena planta. entraré a l’ascensor i apareix una senyora amb cinc bosses que es cola sense pietat. Jo ja no hi càpiga. Doncs res, a esperar el següent. No passa res, no m’hi va la vida. A sota, pago el pàrquing… i 9 eurazos per 20 minuts! 😵 Mare meva, cosa que costa la vida a la ciutat.
Surto del pàrquing, vaig per la Devesa i de sobte… PIIIIIII PIIIIII PIIIIII! 🚗 💨 Però què passa ara?! Miro i veig un altre estressat donant-me les llargues perquè vagi més ràpid. Però veurem, que estem a ciutat. Jo segueixo al meu ritme. Arribo a un semàfor que es comença a posar ambre i, com que porto cotxe elèctric, accelero una mica per passar-ho. ñiauuummmm!
Però és clar, l’estressat em segueix. M’avança, es posa al meu costat, mirant-me fixament, intentant que li torni la mirada per… insultar-me? Retar-me? No ho sé. Però jo ni cas. Agafo el telèfon i faig com que parlo. Es posa verd el semàfor i el paio surt disparat. 20 metres després, veig una moto dels Mossos que li fan senyal perquè s’origini. I jo passo al seu costat mirant-lo amb un somriure de satisfacció. No li vaig fer una pinta de miracle.
Ja finalment surto de Girona i quan estic a punt d’incorporar-me a l’AP7, un altre cotxe m’avança a tota llet i em tanca. Doncs res, anirem per la nacional… xinès xano.
Arribo a casa, em baixo del cotxe, ho deixo amb les claus dins i les portes obertes (com sempre), i de sobte, apareixen els meus petits: Masto, Mky, Mastitwo i Mamás. Se’m llencen a sobre com si portés un mes fora. Abraçades, petons, carícies… per fi pau! I després de semblant dia de bogeria, em vaig servir una cervesa, em vaig asseure, estava sonant Txarango i em vaig relaxar. I vaig pensar… mare meva, tot el que han de passar els meus amics cada dia en aquestes maleïdes ciutats… cada dia…
Perquè, de veritat, en quin món vivim? Tothom accelerat, amb presses, amb mal humor… I el pitjor és que aquest estrès és gratuït. O almenys això crec jo.
Reflexionem: la vida és massa curta per anar enfadats. Relaxeu-vos una mica, gent! 🌿 🍺
I TU… que opines??????
Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!
—–
Si vols, pot veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí
