Això va per a tots vosaltres, els qui han fet de les ajudes públiques una farsa, els qui han jugat amb les nostres esperances en nom de la transició energètica, del progrés i del “bé comú”. El Silenci dels Borregos by MasTorrencito
Això va per als venedors de fum que ens van prometre un futur sostenible: plaques solars, cotxes elèctrics, aerotèrmia, projectes verds que suposadament canviarien les nostres vides per millor. Ens deien: “Inverteix, perquè és el moment. Arribaran ajuts. Fons europeus assegurats. No et preocupis, confia”. Però, com deia el meu amic Andrés: “Prometre fins a ficar, i un cop ficat, oblidar el que s’ha promès.”
Avui ho escric amb la ràbia acumulada d’anys d’espera. Quatre anys des que vaig instal·lar les meves plaques solars. Tres des que vaig afegir bateries per emmagatzemar energia. Dos des que vaig apostar per l’aerotèrmia. I les ajudes promeses? On són? Jo no n’he vist, i tu tampoc. Ens van vendre un futur brillant, però aquí estic, pagant cada cèntim de la meva butxaca, lluitant contra un sistema que sembla dissenyat per frustrar-nos. Per no dir també els ICOS del COVID.
I no sóc l?únic. Darrere de cada família, cada petit empresari que va creure en aquestes promeses, hi ha històries de sacrifici i decepció. Quants n’han perdut els negocis, els estalvis, els somnis? Quantes empreses han tancat les portes després d’invertir en aquesta transició energètica que prometia salvar el món? I quants polítics han donat la cara per això? Cap. Som una societat que abandona els seus, que avança deixant cadàvers econòmics i humans al seu camí.
El mateix va passar amb la pandèmia de COVID-19. “Arribaran ajudes”, deien. “Farem el necessari per protegir les nostres empreses i famílies”. I on són aquests ajuts? Algú les va veure? Perquè les petites empreses van tancar. Els autònoms van quedar endeutats fins al coll. Les famílies van perdre casa seva. Però els bancs mai no van deixar de cobrar. Hipoteques, ICOS, préstecs… el sistema financer va continuar esprement els que ja no tenien res. I per als que van aconseguir sobreviure a aquesta crisi, la solució va ser endeutar-se més. Pagar els ICOS del COVID amb nous ICOS. Una roda sense fi, dissenyada per aixafar el nen mentre els grans celebren els seus beneficis.
Som la Societat del Mement , incapaç de recordar. Oblidem ràpid perquè és més fàcil mirar cap a una altra banda que enfrontar-nos a la realitat.
I el volcà de La Palma? Una altra tragèdia convertida en espectacle mediàtic. Promeses de milers de milions per reconstruir l’illa. Grans titulars, discursos emocionants, compromisos signats amb tinta invisible. I avui, què en queda? Res. Els afectats continuen esperant. Vivint en condicions precàries. Lluitant per reconstruir el que van perdre mentre el sistema els ignora. I ara València. Una altra història d’abandó, una altra tragèdia que es perdrà en el temps, sepultada per la indiferència de tothom.
Encenem el televisor buscant respostes i l’única cosa que trobem és un silenci sorprenent. Res. Zero. Però els bancs continuen cobrant. Els mateixos bancs als quals se’ls va injectar 100.000 milions… que es diu aviat i que mai no han tornat… els mateixos bancs que, en plena crisi, baten rècords de beneficis. Mentre nosaltres ens endeutem per sobreviure, ells celebren els seus dividends. Els rics es fan més rics. Els poderosos, més poderosos. Només cal mirar la llista Forbes per entendre com funciona aquest joc. Ells guanyen. Sempre guanyen.
I les ajudes? Ah, les ajudes… Aquelles que ens van vendre com el salvavides de la nostra societat. , aconsegueix tocar-les. Però per a la majoria de nosaltres, aquestes ajudes són una il·lusió, un miratge que s’esvaeix quan t’acostes.
Els bancs segueixen guanyant més. Els seus executius, que ja guanyaven sous desorbitats, ara s’embutxaquen de 12.000 a 17.000 euros al mes. Els rics, aquells que mai no han conegut la por de no arribar a final de mes, es fan encara més rics. I nosaltres, els borregos , seguim caminant en fila. Acceptem tot sense dir ni piu. Perquè estem cansats. Perquè ens han convençut que no podem canviar res.
I mentrestant, aquí estem. SOLS. Lluitant per mantenir-nos a la superfície. Perquè en aquesta societat no hi ha xarxa de seguretat. Aquí no hi ha justícia. Aquí cadascú ha de salvar-se com pugui. Com deia aquell refrany tan cruel: “Maricón el último.” Perquè si caus, ningú no t’ajudarà. Aquest sistema no està dissenyat per salvar-nos. Està dissenyat per esprémer-nos.
Com deia la meva àvia, més catòlica que el Papa: “És més fàcil que un camell passi per l’ull d’una agulla que veure un polític corrupte o un banquer assegut a la banqueta dels acusats.” I quina raó tenia. Els grans escàndols de corrupció s’obliden. Els bancs, que van arruïnar milers, continuen operant com si res. Els polítics, amb proves en contra, no trepitgen mai una presó. Aquí no hi ha justícia per als poderosos.
I nosaltres? Continuem en silenci. Perquè és més fàcil callar que cridar. Més fàcil resignar-se que lluitar. Però no vull continuar callant. No vull ser part d’aquest ramat que avança cap a l’abisme sense aixecar la veu. Ja n’hi ha prou.
Això no pot continuar així. Quant de temps més acceptarem el silenci? Quant de temps més continuarem sent borregos? La resposta és a les nostres mans, però només si decidim actuar. Només si deixem de callar. Només si entenem que el silenci és l’arma que fan servir contra nosaltres. És hora de cridar. És hora de despertar.
Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!
—–
Si vols, pot veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí
