— Quina tela, Mastitwo… quin dies portem, eh?

Mastitwo aixeca el cap, badalla, i torna a posar-la sobre les potes. Aquest gest seu de “jo aquí només observo, tu t’aclaparas sol”.

Jo que pensava que serien uns dies tranquils. Que la cosa fluiria. Que per una vegada, l’univers em deixaria en pau. Quin il·lús.
Perquè és clar, comença a ploure… però no a ploure “normal”. No. Pluja d’aquella de la qual fa soroll fins i tot dins de casa, que ressona, que colpeja finestres, teulades, canalons… pluja de la qual saps que portarà problemes abans que els problemes arribin.

I així va ser. Perquè quan aquí plou fort, el caos comença a desplegar-se. És com una cadena de fitxes de dòmino. Si no salta un diferencial, en salta un altre. Si no és la calefacció, és la llum. I, si no, és l’aigua. Sempre hi ha alguna cosa que falla. Sempre.

—Això és una guerra, Mastitwo. Jo contra la casa. A veure qui aguanta més.
Ell em mira de reüll i es canvia de postura. Ni cas. És clar, ell dorm igual encara que tot s’estigui enfonsant.

I per si no n’hi hagués prou… la bugaderia.

Perquè clar, plou i tu, estimat perra, decideixes que és bona idea rebolcar-te al fang. Una, dues, tres vegades. Surts a pixar, tornes amb mig camp enganxat a les potes. I és clar, en una distracció… zas! al llit. AL LLIT. I no a un cobrellit qualsevol, no. Als edredons grans, els de 2×2, els grossos, els dhivern.

—Però oncle… de debò?
Mastitwo ni s’immuta. Es tira panxa enlaire. A sobre orgullós.

I aquí em tens el diumenge i el dilluns: rentadora va, rentadora ve. A banda de les habitacions normals, sis edredons gegants, plens d’empremtes de fang. I el fang, compte, que no se’n va així com així.
— Ni la sang costa tant, t’ho juro.
Li ho dic mentre intento treure una taca amb llevataques triple acció, fregant com si estigués polit una porta.

Les rentadores no han parat. Literal. Una darrere l’altra. Assecadores igual. Em faltava penjar una tovallola del coll i ja semblava l?encarregat d?una tintoreria industrial.
— Pobres màquines, ens denunciaran per explotació.

I és clar, com que aquí les desgràcies no vénen soles, això de l’aigua havia d’arribar.
Ahir. 4:30 del matí. M’aixeco. Mig adormit, però amb el pilot automàtic posat. Baix a la cuina. Això de sempre: encenc la cafetera, obro el calaix, trec les pastilles.

—Mira, Mastitwo. Cinc ja, tu t’ho pots creure? Cinc pastilles al dia. I jo amb ànima de noia de vint anys. Però el cos va per lliure, el cabró.
Mastitwo badalla forta, per deixar clar que a ell l’edat no l’afecta.

I just quan em prendré el còctel farmacèutic… obro l’aixeta.

Res.

Silenci.

Ni una gota.

— NOOO! No em fotis!
I ja ho saps. Quan no hi ha aigua a aquesta hora… el cor se’m puja a la gola. Microinfart. Suor freda. Començo a repassar mentalment: les bombes? els dipòsits? s’haurà fos alguna cosa?

Baix directe a la sala de dipòsits. Obro la tapa. Buits. 4.000 litres, desapareguts. Aigua: zero.

Començo a revisar-ho tot. Bombes internes: ok. El sensor que detecta quan cal omplir: funcionant. Quadre elèctric de casa: tot correcte. Aleshores ja només queda una cosa.

—Anem al pou, Mastitwo.
Ni es mou. Ell sap què ve. I que es mullarà, segur.

M’acosto a l’armari elèctric del pou. Llums encesos, tot aparentment bé.
-Genial. Tant de bo hagués estat un diferencial. Però no. Ha de ser la bomba. És clar que sí.

I aquí comença el via crucis.

Són les cinc, continua plovent. Jo a crocks. Miro l’armari de les botes. Buit.

— On són les meves botes? Tu les has amagat, Mastitwo?
Ell ni parpelleja. De vegades penso que ho fa a propòsit.

Doncs res, sota així. Pendent relliscosa, crocks que no agafen res, fang per tot arreu.
—Em mataré. Ho estic veient.
Resbaleu. Em salvo de miracle. Continuo baixant. Arribo al rierol. El creuo. I tot just trepitjar… flashsshhh! Crocks enterrades al fang. Una se’m queda atrapada. El peu se’m surt. Em quedo mig descalç a l’aigua.

— Perfecte. Meravellós. Això ja és còmic.
Recupero la crock. Creuo com puc. Arribo al pou. Obre. I és aquí: la mànega que connecta la bomba amb la canonada, deixa anar. La bomba cremada. Fosa. Morta. 😩

— Toca’t els collons!
No me’n queda cap altra. Pujo la bomba. La desmunto. Torno a casa. Agafo la de recanvi (perquè en aquesta vida, si no tens almenys dues bombes de tot, no sobrevius). Torno al pou. Instal·lo. Connecto. Torno al quadre elèctric. Encenc.

Silenci.

I de cop… el soroll gloriós de l’aigua. Aigua omplint els dipòsits. Aigua a mansalva. 💦
—SÍ! VICTÒRIA!
Miro Mastitwo. Ell em mira com si digués “bé, ja era hora, no?”

Respir. Són les 6:10. Tot solucionat. Ningú no se n’ha assabentat. Com si no hagués passat res.

Perquè és clar… aquestes coses no passen quan la casa és buida. No. Han de passar de matinada. Amb hostes. I pluja. Si no, no té gràcia.

Mastitwo se sacseja el fang, es tomba al seu racó, i jo em quedo aquí, amb els peus mullats, mig tremolant, pensant només una cosa:

—I encara em queda posar la rentadora del darrer edredó.

---

Reflexió final

Suposo que tot això, al final, no és més que un resum força clar del que significa viure així: al mig del camp, envoltat de natura, gestionant una casa viva que, de vegades, sembla tenir més caràcter que un mateix.

I no, no és aquesta vida idíl·lica que alguns imaginen des de la ciutat, amb fotos de xemeneies enceses i esmorzars bucòlics. No. És fang, és humitat, són bombes que es cremen, crocks que s’enfonsen, edredons amb empremtes de gos i rentadores a la vora del col·lapse.

Però també és això: saber reaccionar mig adormit, arreglar una avaria abans de l’alba i que ningú noti res. És aquesta absurda sensació d’orgull silenciós per haver salvat el dia sense que ningú no ho sàpiga. Perquè aquí, o aprens a resoldre-ho tot sol, o la casa et passa per sobre.

I sí, de vegades et preguntes per què ho fas. Per què no vas anar a viure a un pis amb porter automàtic i calefacció central. Però després t’adones que, encara que sigui un caos, és el teu caos. I que fins i tot amb fang fins a les celles i amb Mastitwo ple d’empremtes, això també té sentit.

Potser no és tranquil·litat allò que hom busca… sinó certa dignitat dins del desastre. I escolta, si almenys tens aigua calenta al final del dia, ja és una victòria.

Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!

—–
Si vols, pot veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble.. entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a MasTorrencito…