Tot just arribar, Francesc i Dolors desprenien una calma especial que ens va contagiar a tots, fins i tot als gossos, que solen estar en alerta quan arriba algú nou. Aprenent a gaudir de Mas Torrencito
No obstant, aquesta vegada va ser diferent. Tot just van veure els nostres visitants, es van anar corrent fins al pàrquing i els van esperar, asseguts i tranquils, com si sabessin que estaven davant d’amics de tota la vida.
Van baixar a la terrassa, i venien acompanyats dels seus dos gossos, una parella de Pastors Catalans o Gossos d’Atura, com els anomenen a la seva terra. Aquests eren gossos adorables, simpàtics, i transmetien una bondat enorme. En acostar-se, els seus gossos no van trigar a sumar-se a la festa. Allí estàvem, i la benvinguda va ser immediata: salts, lametons i moviments de cua que semblaven un concert de felicitat.
Quan es van acomodar, els gossos, com sempre, van començar a fer de les seves. La Mamas, la meva gossa més mimosa, es va acostar immediatament, amb la mirada fixa a la Dolors, com si li estigués demanant alguna cosa. La Dolors la va acariciar i, entre rialles, li va dir:
—Què vols, preciosa? Una txutxa? —i en un segon en va treure una de la bossa.
La Mamas, com si entengués perfectament, movia la cua, feliç, i se la va menjar sense perdre detall. El Masto, per altra banda, estava especialment interessat en Francesc i va començar a gratar-li la cama suaument, demanant atenció. Francesc va somriure i, ajupint-se, li va gratar darrere de les orelles, a la qual cosa el Masto va reaccionar tirant-se d’esquena, de cap per avall.
—Vaja, crec que m’he guanyat un amic! —va dir en Francesc entre rialles, mentre seguia acariciant Masto.
Els gossos semblaven estar al seu propi paradís; alguns, com Maky i Mastitwo, es van dedicar a anar i venir entre els hostes, mentre altres es llançaven a buscar pedres perquè se les llancessin, o s’acostaven a demanar llaminadures com si sabessin que Francesc i Dolors portaven alguna cosa especial. Al cap d’una estona, Francesc em va mirar divertit i va comentar:
—Miguel, aquests nois saben què volen. No sé quantes vegades he llançat aquesta pedra ja —deia rient, mentre el Maky tornava una vegada i una altra, deixant-li la pedra als peus.
Ens dirigim llavors a fer el recorregut pel lloc, ensenyant-los cada racó. Els vaig mostrar el bar, el chillout, els salons comuns i el menjador, i ells semblaven més encantats a cada pas.
—Això és preciós —comentava la Dolors a cada sala—, no es podria imaginar un lloc millor! —deia mentre acariciava la Mamas, que la seguia com si fos la seva ombra.
Finalment, vam arribar a l’habitació, i els nostres gossos i els nostres van entrar com si fos el seu propi espai. En Francesc i la Dolors van mirar al seu voltant i van sospirar.
—Que bonic… Això és el paradís —va dir la Dolors, emocionada.
Jo, sempre preocupat pels límits i els costums, vaig intentar que els meus gossos sortissin:
—Masto, Maky, Mamas… fora, fora de l’habitació, si us plau —vaig dir intentant ordenar una mica.
—No, no! —van exclamar a l’uníson Francesc i Dolors—. Deixa’ls, si us plau. No ens molesta, ens encanta. És més, que es quedin!
les coses petites. Aprenent a gaudir de Mas Torrencito
I s’hi van quedar. Sis gossos, entre els seus i els nostres, jugant com si tots fossin una gran família. No va passar gaire temps fins que van tornar a la terrassa, on estàvem reunits amb un grup d’amics. A la taula estàvem la Mireia, el Ramon i la Blanca, que són cecs, el Jordi i la Yolanda, de Volovi d’Onya, i també la Isa, el Vicent i jo. Es respirava un ambient de confiança i companyonia que només aquests llocs especials i certs tipus de persones poden generar.
El Francesc i la Dolors, amb la mateixa naturalitat, ens van preguntar:
—Ens podem asseure aquí?
—És clar, aquí hi cabem tots —els vaig respondre.
Ja tots acomodats, la Mireia va portar unes cerveses i uns xips per a la taula, i el Francesc, mirant al voltant, no va poder evitar somriure.
—¡ Això sí que és el paradís!
Ramon, rient, va afegir:
—Bé, és el paradís gos!
—Doncs això —va contestar en Francesc entre riallades—, el paradís gos i cerveser!
Tots riem a riallades, brindant amb les cerveses que teníem a la mà. Els gossos, com si entenguessin la nostra alegria, corrien d’una banda a l’altra i ens miraven, esperant amb impaciència que algú els llancés alguna pedra o els donés alguna altra llepa. La Mamas, sempre atenta, no s’enlairava de Dolors, i Mastitwo va acostar la seva pota a Francesc en un gest gairebé solemne.
En Francesc, entre una xerrada i una altra, em va preguntar:
—Miguel, com se’t va acudir muntar aquest paradís?
Vaig agafar un glop de cervesa, vaig mirar els gossos que s’acomodaven al nostre voltant i vaig somriure.
—La veritat és que Mas Torrencito ha anat sorgint de poc. Va començar amb la idea que només persones amb gossos, o que estimessin els gossos, fossin els nostres hostes. Sabia que podia ser difícil, però volia que fos un espai on tant ells com les seves mascotes se sentissin lliures ia gust, sense les restriccions típiques que hi sol haver a molts llocs.
Dolors, acariciant Mamas, va assentir amb un somriure i va comentar:
—Això limita una mica, oi?
—Sí, és clar, però per mi val la pena. La gent que estima els gossos o els respecta té alguna cosa especial, i aquí hem creat com una petita comunitat amb aquesta mateixa filosofia.
Francesc va assentir, va mirar els gossos que ja estaven completament integrats i va dir:
—Tens raó, Miguel. La gent que té gossos… és millor.
En aquell moment, em vaig aixecar per servir una altra cervesa i, des del tirador, vaig observar l’escena. Allí estaven, humans i gossos, reunits, rient, compartint acudits, històries i experiències de vida. Semblaven una família, com si haguessin arribat tots junts i estiguessin units des de sempre. La pau que transmetia aquest grup era aclaparadora, i no vaig poder evitar sentir una gratitud profunda per aquells moments de connexió.
Al final de la nit, Francesc, aixecant el seu got, va fer un darrer brindis:
—Pels amics, pels gossos i per Mas Torrencito, el paradís gos.
Tots alcem les copes i brindem entre rialles i lladrucs de joia.
Aquella nit va quedar gravada en mi, no com una simple anècdota, sinó com un recordatori que la felicitat es troba en els detalls més petits, en una xerrada sense presses, en el so de les potes sobre el terra, al riure compartit i en la tranquil·litat de saber que estem envoltats dels qui valoren les mateixes coses. Perquè, al final, ser feliç és això: permetre’s gaudir de la calma, de la companyia i del present, sense preocupar-se demà. I a Mas Torrencito, aquella nit, tots, gossos i persones, trobem una mica d’aquell paradís que tots mereixem
Reflexió Personal
Avui és dissabte, 9 de novembre. Hauria de ser un cap de setmana amb la casa plena, però aquí sóc, en un cap de setmana amb la casa mig buida. No sé si en una estona hi arribarà alguna reserva. Potser sí, potser no. El meu compte al banc té més números vermells dels que voldria pensar… Suposo que és una d’aquelles èpoques en què tot prem. Sé que en sortirem, com tantes altres vegades, però confesso que fa por. Estar revisant el compte del banc cada dia a les cinc del matí i preguntar-me si podré fer front als pagaments… és angoixant.
I, enmig d’aquests pensaments, em dic: “Bé, Miguelito, no et queixis… podria ser pitjor.” Me’n recordo de València, i llavors, m’arriba un xut d’adrenalina! Em desperta el cap, i començo a pensar què podria fer per generar més ingressos. I, de sobte, clic! Se m’acaba de passar una idea. No sé si serà bona o dolenta, però ja em direu vosaltres. El que sí que sé és que us agradarà. Us encantarà fer aquest regal.
Us prometo que la setmana que ve ho tindré preparat, i veurem si funciona… esperem que sí. Jo confio en vosaltres . Jajajajaja!
Des de Mas Torrencito us desitgem un FELIÇ DIJOUS!!! i que els vostres gossos us acompanyi!!!!
—–
Si vols, podeu veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí :
