Hi ha històries que un escriu.
I hi ha històries que tant de bo no existissin.
Aquesta és una d’aquestes.
Perquè cada Nadal milers de cadells arriben a casa com un regal ple d’il·lusió, fotos i promeses.
I només uns mesos després…
alguns d’aquests gossos es converteixen en un problema que ningú vol assumir.
Aquesta és la carta que podria arribar qualsevol dia a Mas Torrencito.
La carta d’una nena que només vol una cosa.
Que el seu gos no sigui abandonat.
La carta que va arribar a Mas Torrencito
Hola Miguel,
No sé gaire bé com començar aquesta carta.
La meva mare diu que quan escrius a algú que no coneixes has de començar dient hola i el teu nom.
Jo em dic Lucía i tinc 9 anys.
T’escric perquè crec que a tu t’agraden molt els gossos.
Ho he vist a internet quan he buscat a Google llocs on els gossos són feliços.
I sortia Mas Torrencito.
Jo no hi he estat mai, però a les fotos surten molts gossos corrent pel camp i sembla que ningú els crida ni els renya per ser gossos.
Per això t’escric.
Aquest Nadal passat els meus pares em van regalar un cadell blanc.
Va ser el millor dia de la meva vida.
Feia molt temps que demanava un gos, però sempre em deien que no.
Fins que el matí de Reis vaig obrir una caixa gran amb forats…
i a dins hi havia ell.
Era molt petit, amb els ulls negres i el nas rosadet.
Jo pensava que era un peluix.
Però es va moure.
I llavors vaig plorar.
Li vaig posar de nom Copito perquè sembla una boleta de neu.
Aquell dia vaig prometre que el cuidaria sempre.
Dormia amb mi al llit.
Jugàvem amb una pilota al passadís.
A vegades s’amagava sota el sofà i jo feia veure que no el veia perquè ell pensés que havia guanyat.
Jo li explicava coses a l’orella.
Coses que no explico a ningú.
Però fa uns dies tot va començar a canviar.
El meu pare va començar a dir que tenir un gos és molta feina.
Que s’ha de treure a passejar.
Que embruta.
Que borda quan sona el timbre.
Que no pot quedar-se sol tantes hores.
La meva mare diu que no sabien que seria així.
Però jo no ho entenc.
Perquè jo sí que sabia que seria així.
És un gos.
Els gossos fan coses de gos.
Avui he sentit una cosa que m’ha fet molt mal.
Els meus pares parlaven a la cuina i pensaven que jo no els escoltava.
El meu pare va dir:
“L’hem de portar a algun lloc… no podem continuar així.”
Jo em vaig quedar quieta al passadís.
Copito estava jugant amb una corda al terra.
No sap res.
No sap que estan parlant d’ell.
No sap que potser ja no viurà aquí.
Aquesta nit he buscat a internet llocs on els gossos puguin estar bé.
I vaig trobar Mas Torrencito.
He vist fotos de gossos dormint en llits, corrent pel camp i mirant la gent amb cara feliç.
Per això t’escric.
No sé si em podràs ajudar.
Però si els meus pares decideixen portar-se’n en Copito…
podria viure amb tu?
Prometo que quan sigui gran aniré a visitar-lo.
I si no puc visitar-lo, almenys vull saber que està en un lloc on ningú es cansa d’ell després de tres mesos.
En Copito és molt bo.
Només fa el que fan els gossos.
Ser un gos.
Gràcies per llegir la meva carta.
Lucía
9 anys
És una carta imaginària…
però podria ser perfectament real.
Els gossos no són un regal de Nadal
Tant de bo aquesta carta fos només una història inventada.
Però la realitat és que històries com aquesta es repeteixen cada any.
Gossos regalats per Nadal.
Gossos abandonats a la primavera.
Durant unes setmanes tot és il·lusió:
el cadell,
les fotos,
les rialles,
els vídeos.
Però després arriba la vida real.
Treure’l a passejar.
Educar-lo.
Netejar.
Dedicar-hi temps.
I llavors alguns descobreixen una cosa que haurien d’haver sabut des del primer moment.
Que un gos no és una joguina.
Tenir un gos és una decisió per molts anys
Un gos no arriba a casa teva per tres mesos.
Ni només per l’etapa en què és un cadell adorable.
Un gos arriba per 10, 12 o fins i tot 15 anys de vida junts.
Per acompanyar-te quan estàs bé.
I quan estàs malament.
Per rebre’t cada dia com si fossis la millor persona del món.
Per això, abans de tenir un gos, cal fer-se una pregunta molt senzilla.
No si t’agraden els gossos.
Sinó si estàs disposat a cuidar-lo tota la seva vida.
A Mas Torrencito creiem que els gossos són família
A Mas Torrencito fa anys que rebem persones que viatgen amb els seus gossos.
Persones que no entenen unes vacances sense ells.
Persones que saben que un gos no es deixa enrere.
Perquè per a molts de nosaltres els gossos no són mascotes.
Són part de la família.
I la família…
no s’abandona quan es torna incòmoda.
🐾
_____________
Viatges amb gos?
Descobreix per què Mas Torrencito és una de les cases rurals petfriendly més autèntiques d’Espanya.
🐾 Mas Torrencito
Turisme rural petfriendly a Girona
On els gossos no hi passen.
S’hi queden.
🐾💛
Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!!!.
