Era hivern, ia la casa només estàvem uns quants; la pau era gairebé total, només interrompuda pel suau murmuri dels gossos i el crepitar de les brases. Entre els que hi anàvem hi havia Margarita, una clienta fidel que venia sempre amb els seus dos golden retrievers, preciosos i de pelatge blanc. També hi havia alguns «guiris» despistats i, és clar, la Mireia, el Caminant –o el Josep Maria, l’inventor de la cervesa d’aquell hivern– i jo.

El Caminant havia decidit que aquell any es convertiria en mestre cerveser. Feia setmanes que estava tancat al garatge, ficat entre calders, llúpol, ordi i un parell de llibres vells de cerveseria. D’aquell laboratori improvisat en van néixer dues joies que vam batejar amb tot l’afecte i l’humor del món: la forta, un glop que gairebé tombava d’un sol glop, es va anomenar ESKERP , i la més suau i lleugera, MANUELA . En aquestes teníem, entre glops i experiments, gaudint del fred i de la calma… fins que va arribar l’endemà.

El Drama de la Nit. El Gosset Borrachín de Mas Torrencito.

L’endemà al matí, la Margarida se’ns va acostar, visiblement alterada. Amb la mirada fixa i una expressió que barrejava desvetllament i desesperació, em va deixar anar sense més ni més:
—Me’n vaig! No he pogut dormir res aquesta nit.

La vaig mirar amb sorpresa. Margarida solia ser la persona més tranquil·la del món; res no l’afectava.
—Però què va passar? —li vaig preguntar, una mica desconcertat.

Ella, amb un sospir de tedi, es va emportar una mà al capdavant.
—Uf! No saps… La gossa… Tota la nit vomitant. Tota la nit! I no qualsevol cosa… quina pesta! Vaig haver de dormir amb la porta oberta per no asfixiar-me!

Vaig intentar contenir el riure, però entre la cara de la Margarida i la idea de la seva gossa vomitant com si no hi hagués un demà, allò era complicat. Li vaig donar un parell de copets a l’espatlla i vaig intentar tranquil·litzar-la.
—Vinga, Marga, no serà res, ja se li passarà.

La vam deixar anar a esmorzar mentre nosaltres, intrigats, observàvem a la golden. La pobra semblava borratxa, trontollant d’una banda a l’altra, amb una expressió de perplexitat que poques vegades es veuen en un gos. Però què podia haver menjat per estar així?

La Investigació i el Primer Pista

Me’n vaig anar directe a la cuina per explicar a la Mireia i al Caminant això de la golden. Ens vam quedar pensant… què dimonis havia menjat la pobra gossa per acabar en aquest estat? Just al mig de les nostres cavil·lacions, un crit ensordidor va ressonar per tota la casa.

—Miguel! Miguel, baixa!

Vaig saltar de la cadira i vaig córrer escales avall. Allà hi havia Margarita, assenyalant un nou toll de vòmit amb una barreja d’horror i resignació.
—Mira això! —em va dir, assenyalant el toll.

Allà hi havia, un vòmit de primera categoria, amb una aroma que inundava tot el passadís i que ens feia llagrimejar. No hi havia dubte: hi havia alguna cosa estranya a l’estómac d’aquesta gossa.

Intentant entendre l’assumpte, vaig treure el mòbil i li vaig fer una foto per enviar-la a la Judith, la nostra veterinària de confiança. A l’estona, Judith va respondre:
—Però això són grans, Miquel!
—Grans? De quin tipus?
—Doncs semblen de cereal… jo juraria que és ordi.

Li vaig transmetre el missatge a Margarita, que, més calmada, es va mostrar alleujada que no fos res greu. No obstant, seguíem sense entendre d’on havia tret aquell ordi fermentat.

La Revelació del Misteri. El Gosset Borrachín de Mas Torrencito.

Les hores van passar, i encara que l’ambient semblava tornar a la calma, els gossos seguien deambulant. De sobte, vaig notar la golden blanca ficar-se al bar i després desaparèixer a la cuina d’estiu, just on el Caminant tenia la galleda d’ordi per a les cerveses. Sense perdre temps, vaig anar darrere d’ella i allà la vaig veure, ficant el musell a la galleda i donant-se un festí d’ordi fermentat.

—OSTIIIIIIII! —vaig cridar, entre rialles i sorpresa—. Ja sé què passa!

La Margarida, que ja havia sentit els meus crits, va baixar corrents les escales.
—Què ha passat?
—Està borratxa! La teva gossa s’ha agafat un pet amb l’ordi del Caminant!

Al principi, Margarida no ho podia creure. Però quan l’escena va agafar sentit, va trencar en riallades entre rialles i nervis.
—Tinc una gossa alcohòlica? —va preguntar entre rialles.
—Doncs sembla que sí —vaig respondre—. Li agrada la cervesa! És una golden amb gustos molt particulars!

La Ressaca del Gosset Borrachín

Tots els presents ens partíem del riure. Com imaginaríem que la pobra golden, amb aquesta careta tan innocent, s’havia de cruspir un quart de galleda d’ordi fermentat? Però, és clar, parlem d’un golden: aquests peluts no deixen res comestible sense tastar.

Al final, Margarita només es va poder resignar.
—Què faig ara? —va preguntar, encara amb un riure contingut.
—Res, dona, que dormi la mona, que durarà una bona estona.

I així va ser. La golden va dormir com si no hi hagués demà, mentre nosaltres guardàvem el cub d’ordi amb clau. Hores després, quan la gosseta va despertar, el seu trontoll havia desaparegut i tot va tornar a la normalitat.

Aquell dia va quedar com una anècdota inoblidable: la història de la gossa borratxina que es va donar la festassa de la seva vida amb la cervesa casolana del Caminant. Des de llavors, cada vegada que preparo cervesa, no puc evitar recordar-me d’aquella nit i de la golden borratxina, la nostra estimada amiga que, sense voler-ho, ens va ensenyar que fins i tot els gossos poden tenir els seus dies de ressaca. Salut! 🐾🍻

FELIÇ Dimecres per a tothom!!!

—–
Si vols, podeu veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anecdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí :