Si les parets de Mas Torrencito , la nostra estimada casa rural pet-friendly, poguessin parlar, quantes històries explicarien! El Desafiament Perruno a Mas Torrencito.

Però per això estic jo, Manuela , la golden retriever que va viure 16 anys en aquest indret, presenciant de tot. I d’entre totes les històries que tinc, n’hi ha una que no oblidaré mai. La del dia que van arribar tres autèntics perrazos, i sí, el que semblava una visita tranquil·la es va convertir en tota una aventura canina inoblidable.

L´arribada: Tres gossos que semblaven els reis de Mas Torrencito

Era un d’aquells matins assolellats, amb l’aroma de la natura flotant a l’aire i el sol entrant a dolls pels finestrals de la masia. Els hostes habituals passejaven pel jardí, els nous s’acomodaven, i jo, com sempre, estava supervisant que tot marxés en ordre. Aleshores, de sobte, la porta de la masia es va obrir de bat a bat i, voilà! Van aparèixer ells.

Primer va entrar un Golden Retriever brillant, amb aquell caminar relaxat i segur de si mateix. Darrere seu, un Labrador negre que caminava com si el món sencer li pertanyés. I tancant el trio, ni més ni menys que un imponent Dogo Argentí , d’aquells que, només de veure’l, et preguntes si has deixat ben tancada la porta. Quan els vaig veure, vaig saber que alguna cosa interessant passaria. Aquests tres tenien pinta de saber com divertir-se!

Els amos, amables i somrients, van arribar amb aquest aire dels “nostres gossos són els millors”. És clar, quin amo no se sent així? Però el que no sabien és que els seus adorables gossos, després d’un parell d’hores d’exploració, es començarien a creure els reis del lloc.

La rebel·lió canina: Els nous volen ser els caps!

Tot just havien passat un parell d’hores des de la seva arribada quan ja tots tres estaven patrullant Mas Torrencito com si fos el seu territori. Primer va ser el Golden, aquell que havia arribat tan tranquil, que va decidir plantar-se a la porta d?entrada. Cada vegada que un nou hoste apareixia, allà hi era ell, bordant com a benvinguda. No un d?aquests lladrucs tímids, no. Aquest noi es prenia molt seriosament el seu rol de vigilant, com si fos un guàrdia reial.

El Labrador , mentrestant, s’encarregava d’inspeccionar les maletes. Cada vegada que algú deixava una bossa o motxilla a prop, ell anava corrents, tafanejant amb aquesta curiositat que només un pagès pot tenir, revisant-ho tot amb el musell com si fos duana.

I després hi havia el Dogo . Amb la seva sola presència, intimidava qualsevol. Es va plantar just a l’entrada del saló, amb el cap enlaire i aquella mirada que deia “d’aquí no passa ningú sense el meu permís”. Quin espectacle! Era com si aquests tres cops haguessin vingut a imposar noves regles a Mas Torrencito. I encara que tots els gossos del lloc semblaven encantats amb ells, jo sabia que no podia deixar que la situació se’ls fora de les potes.

El moment de la veritat: Manuela, la cap, entra en acció. El Desafiament Perruno a Mas Torrencito.

Després d’observar durant una estona les seves entremaliadures, vaig decidir que ja era hora de posar ordre. Em vaig acostar, tranquil·la però amb aquell aire d’autoritat que només els anys et poden donar. Sabia que no necessitava bordar gaire, només era qüestió de trobar el moment exacte.

Primer em vaig dirigir al Golden . Allà hi era ell, encara bordant tot aquell que arribava. Em vaig posar just davant seu, el vaig mirar als ulls i vaig deixar anar un simple «woof». Res més. El noi, que fins aquell moment es creia el xèrif del lloc, va ajupir les orelles i va abaixar el cap. Bé, un de menys.

Després vaig dirigir-me al Labrador , que estava molt entretingut revisant les bosses d’un nou hoste. Només acostar-me, el noi ja sabia el que venia. Es va estirar cap per avall, amb aquella mirada innocent de “no vaig ser jo, t’ho juro”. Dos de tres.

I finalment, el Dogo . Ah, aquest era el més difícil. Amb la seva postura ferma i aquest aire de superioritat, semblava que res ni ningú no podia intimidar-lo. Em vaig acostar lentament, el vaig mirar directament als ulls, i en aquell moment, ell va entendre. No vaig necessitar bordar. Només amb la mirada, aquest gran gegant es va encongir com un cadell, es va girar i es va tombar al racó més allunyat del saló. Missió complerta!

Els amos, que ho havien presenciat tot, estaven fascinats. “Quina meravella! Manuela és la reina de Mas Torrencito ”, deien. I sí, tenien tota la raó. Però el millor de la història encara havia d’arribar.

El robatori de la bossa: La gran entremaliada dels tres mosqueters

Tot semblava estar sota control quan, de sobte, em vaig adonar que els tres brivalls havien desaparegut. No vaig trigar a descobrir-los. S’havien colat en una habitació que un dels hostes havia deixat oberta i, zas! Havien trobat una bossa. Sense pensar-ho dues vegades, el van prendre i van sortir corrents cap al jardí. Una bossa sencera!

Els vaig seguir de prop, sabent que si no hi intervenia aviat, allò acabaria malament. En arribar al jardí, hi eren, jugant amb la bossa com si fos una joguina. Però abans que poguessin fer més destrosses, em vaig llançar sobre ells. Els vaig treure la bossa d’entre les dents i, amb una mirada ferma, els vaig deixar clar que la festa havia acabat. Tots tres es van quedar quiets, esperant el seu destí.

Quan els amos van descobrir la malifeta, van decidir “castigar-los”. I quin va ser el càstig? Una galeta i una migdiada! Vaja, que si aquest és el càstig, si us plau, que em castiguin a mi cada dia! Però bé, cada propietari té la seva manera d’educar els seus gossos, no?

El bufet d’esmorzar: L’operació «robar menjar»

L’endemà, durant el bufet d’esmorzar, la cosa no va millorar. Els tres gossos, ja recuperats del «càstig», van decidir que era hora d’una nova aventura. Mentre els altres hostes se servien els seus esmorzars tranquils, el Golden i el Labrador intentaven ficar el musell a cada safata que podien. Però el Dogo … ah, aquest va anar més lluny. Es va emportar un fuet sencer entre les dents, i els seus dos companys el van seguir corrent com si estiguessin en una pel·lícula d’acció.

Quan els vaig veure tornar, decidits a repetir la gesta, em vaig plantar davant seu. Vaig deixar anar un lladruc fort i clar, i amb una mirada que només jo sé donar, els vaig deixar clar que a Mas Torrencito hi ha regles que no es trenquen. De sobte, tots tres, que fins feia un minut semblaven els amos del lloc, es van encongir com si fossin petits chihuahuas. El Golden va deixar de bordar, el Labrador es va estirar a terra sense moure’s, i el Dogo, el temible Dogo, es va amagar sota la taula. Missió complerta.

Un final feliç a Mas Torrencito

Així va ser com els tres trets, que al principi van pensar que podien prendre el control de Mas Torrencito, van acabar entenent que aquí les coses es fan a la meva manera. Cristal·lí. I com sempre dic, tot a la vida és millor quan es fa “estil Frank Sinatra”, però en versió golden retriever.

Feliç dimarts a tothom! 😊

—–
Si voleu podeu veure els nostres bons ofertes per a caps de setmana, bons jubilats, … a www.mastorrencito.com o llegir més història fes clic aquí :