Em flipa la quantitat de gent que està venint aquest any amb gossos que no coneixen o no entenen… i tenen por de deixar-los anar. No ho entenc. Aquests últims 15 dies, amb el bon temps, ja m’ha passat un parell de vegades, sobretot amb estrangers: arriben amb el gos i no el deixen anar ni per error. Els veig tensos, però no tensos normal, tensos nivell corda de piano… I els gossos igual. I em pregunto: per què ho tenen? Perquè la sensació és que cap dels dos no ho està passant bé.
Ahir sense anar més lluny, una parella de belgues. Portaven un golden retriever enorme —crec que el més gran que he vist mai—. Venien de viatge, paraven aquí. El gos surt del cotxe i gairebé tira a terra la propietària. Però no el deixen anar, ni encara que en aquell moment no hi havia ni un sol gos més, ni manera que s’escapés. Els dic que tranquils, que ho deixin anar, que no passa res… i ells que no. Bé, és el gos, ok.
Seguim cap a la casa i una altra, la dona gairebé cau. El gos havia vist la piscina i estava boig per córrer. Torno a dir-los que el deixin anar, que es relaxin, que gaudeixin. Em miren com dient “si passa alguna cosa, serà culpa teva”. En fi. El deixen anar… i el gos es transforma. Surt disparat a la gespa, es rebolca, corre com un boig, va directe a la piscina, es fica, surt, torna a ficar-se, se sacseja just davant nostre —encara que hi hagi set hectàrees de jardí, és clar—. Riem. Els dono una de les tovalloles màgiques que tenim (d’aquelles que assequen en dos segons) i el gos, feliç. Ells, de sobte, també.
Els ensenyo el bar, l “habitació… ia l” estona, des de la cuina, mentre planxava —sí, jo planxant, jajaja—, els veig a baix, prenent-se una ampolla de vi, el gos estirat al costat, solt, tranquil. Baix i els pregunto què tal. I em diuen: PARADISE .
REFLEXIO by MasTorret
A Mastorrencito passa una cosa curiosa: la gent arriba tensa i es va somrient. De vegades només cal deixar anar la corretja perquè tot canviï.
Molts arriben amb por. Gossos que no coneixen bé, que mai no han corregut lliures, i humans que carreguen amb aquesta ansietat com si fos part de l “equipatge. Els veus agafant la corretja com si de l” altra banda hi hagués una bèstia, quan en realitat hi ha una ànima esperant córrer, saltar, mullar-se, viure.
I quan per fi ho deixen anar… passa la màgia. El gos corre feliç, es rebolca, es fica a la piscina sense demanar permís. I els humans, al principi en xoc, acaben rient, relaxant-se, baixant al jardí amb una copa de vi, mirant-lo com si no sabessin que tenien un gos així de feliç.
Això és Mastorret. No és només un lloc. És una invitació: a confiar, a deixar anar, a gaudir. A entendre que viure amb un gos no ho controlarà tot, sinó de compartir moments que de debò valguin la pena.
I si se sacseja davant teu i et mulla sencer… bé, això també és part del paradís.
Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!
—–
Si vols, pot veure els nostres bons per a caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble.. entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a MasTorrencito… Clickea aqui…
