Era una tarda grisa, d’aquelles que semblen arrossegar una tristesa inexplicable. El cel, encapotat per núvols pesants, reflectia el pes al meu cor. Cadells abandonats a la Nacional II
Tornava a Mas Torrencito per la Nacional II, just a l’alçada d’Orriols, quan alguna cosa va cridar la meva atenció. A un costat de la carretera, vaig veure una capsa, gairebé perceptible entre els arbustos que l’envoltaven. Alguna cosa a dins es movia, i de sobte, vaig veure una petita figura que saltava des del seu interior i començava a creuar la carretera.
L’instint em va fer frenar en sec, el grinyol dels pneumàtics va omplir l’aire mentre activava els llums d’emergència. El meu cor bategava accelerat, però no per l’ensurt, sinó per allò que els meus ulls no volien acceptar. Vaig baixar del cotxe i, en acostar-me, el vaig veure: un diminut gosset, tot just un mes de vida, tremolant, vulnerable i completament desorientat.
La sorpresa. Cadells abandonats a la Nacional II
Em vaig acostar més a la caixa, amb una barreja de temor i compassió, esperant el pitjor. En mirar a dins, vaig sentir un nus a la gola que em va fer aturar l’alè. Hi havia vuit gossets més. Tres d’ells, immòbils, semblaven haver perdut la batalla abans de començar a viure-la. Els altres cinc estaven amuntegats, amb els ullets encara tancats, tot just movent-se, massa joves per entendre la crueltat del que els estava passant.
Darrere meu, altres cotxes van començar a aturar-se. La gent sortia dels seus vehicles, atreta per l’escena punyent. Vaig sentir veus plenes de ràbia i tristesa. «Com pot algú ser tan cruel?», va dir una dona amb els ulls plens de llàgrimes. «Cal ser una mala persona per fer una cosa així», murmurava un home amb les mans al cap, caminant d’una banda a l’altra, incapaç de contenir la seva frustració.
Les paraules ressonaven a l’aire, com a ecos d’una indignació col·lectiva. Tots miraven aquells petits éssers indefensos, aquells cadells que no havien de ser mai allà, abandonats en una carretera on el destí ja semblava segellat per a alguns.
En aquell moment, hi van arribar uns agents rurals. Amb rostres seriosos, però plens de compassió, van dir que es farien càrrec dels gossets. Els van recollir amb compte, però en els gestos es notava el pes d’una rutina dolorosa. No era la primera vegada que veien una cosa així, però mai no deixava de ser devastador.
Mentre els agents carregaven els petits al seu vehicle, vaig sentir una profunda impotència. Com és possible que algú pogués deixar aquestes criatures tan fràgils en un lloc tan cruel, on no tenien ni una oportunitat mínima de sobreviure?
Refflexió. Cadells abandonats a la Nacional II
La reflexió em va envair de manera aclaparadora. Cal ser una persona sense ànima, sense cap decència, per prendre aquests cadells i deixar-los a la cuneta d’una carretera, condemnant-los a una destinació tan cruel. Sense compassió, sense remordiment, només indiferència. Com si les seves petites vides no valguessin res.
Vaig mirar cap a l’horitzó, on el cel seguia fosc, i vaig pensar en la ironia de la situació. Només puc esperar que, qui hagi comès aquest acte tan despietat, algun dia rebi la mateixa indiferència, la mateixa crueltat de què ara es feia còmplice. Que la vida, d’alguna manera, li torni allò que ha sembrat, com un mirall implacable.
Perquè, al final del dia, el patiment que vam causar té una manera de tornar. I en aquest retorn no hi haurà escapatòria.
Feliç dimarts a tothom! 😊
—–
Si voleu podeu veure els nostres bons ofertes per a caps de setmana, bons jubilats, … a www.mastorrencito.com o llegir més història fes clic aquí :
