Mira que he vist coses… però això de l’altre dia, se supera.
Clients de fora. Arriben. Maleducats no… el següent.
La reserva se la fa la filla —imagino que perquè deixa anar la pasta— i, és clar, agafa l’habitació més barata.
El primer que fan en arribar: posar-se a tocar el claxon com si no hi hagués un demà. amb cara de males puces.
Em deixa anar alguna cosa en anglès —ni idea què—. M’hi acosto i li pregunto què passa. Em diu, indignat, que fa 20 minuts que espera. Sense dir-li gaire, li assenyalo un cartell de 2 metres que té davant amb el telèfon ben claret. Us pregunto si teniu reserva. A nom de qui?
Em deixa anar un nom. Miro. No en tinc.
—No tinc cap reserva amb aquest nom.
—Com que no? Segur que sí!
—Doncs no senyor. Miri, aquests són els clients que arriben avui. No està.
Aleshores m’assenyala amb el dit una reserva a nom d’una noia.
—Ahhh, d’acord. Jo he enviat a la seva filla un WhatsApp amb totes les dades i els codis d’accés.
—A mi no m’ha dit res!
—Bé, com comprendrà, aquest no és el meu problema. És seu.
La dona, mentrestant, amagant la cara.
—Doncs parli amb la seva filla. Què voleu que us digui? Aparqueu i baixeu.
Baixen. I què fan? En comptes d’anar al pàrquing, aparquen a la mateixa entrada, com si fossin reis. Es baixen i comencen a esquerdar. Els gossos bordant, olorant-los, i l’oncle apartant-los de males maneres.
—Digueu als vostres gossos que em deixin en pau!
—Miri, senyor… crec que la seva filla s’ha equivocat en fer la reserva…
Baixa la dona i en tres segons es posa a cridar:
—Què és això?! On som? La selva!? AYYYYYY!
Xiulo als gossos, que passen d’ells. Els pregunto què volen fer.
—Ja que som aquí… vegem l’hotel.
—No, senyor. Això no és un hotel.
—Llavors què és?
—Una masia per a mascotes… que accepta persones.
—Però quines ximpleries diu…
Agafo el mòbil, obro Booking, i els ensenyo exactament el que la seva filla va contractar. Es queden mirant.
—Bé, ensenyeu-nos la casa.
Jo ja sabia que no els agradaria. Menys amb aquestes maneres. Però bé.
Els ensenyo la casa. La filla havia triat l’habitació més barata. Segona planta, sense ascensor. I mira si serà per opcions… que tenia un munt buides. Però pels meus collons, els vaig donar la que va triar. Com que n’hi havia dos iguals, els vaig posar la del llit més petita.
Els va costar pujar les escales. Quan van arribar, la dona suant com si hagués pujat un port de muntanya.
I va l’oncle i em deixa anar:
—I no hi ha cap altra habitació?
—Sí, és clar.
—Doncs canvia-me-la.
—Sense cap problema. Però el preu és un altre.
—I a tu què et dóna més, si en tens diverses?
—Doncs igual que la seva filla. Podia haver triat una altra… no?
Es va quedar sec.
Total, després del numeret inicial, accedeixo a ensenyar-los altres habitacions. A veure si així es calmen.
Primer els en mostro una a la planta baixa, més gran, amb accés directe al jardí. Fruixes de celles. Silencis incòmodes. Després una altra, amb llit king size i bany privat. Més frunces. Més sospirs. La dona ja en mode drama, tocant les parets com si oloressin malament.
Al final, després d’haver desfilat per totes, quin escullen?
La suite. Per suposat. La més cara.
Els hi recalco el preu (per si els havia passat per alt aquest petit detall). Diuen que sí. Que ja que són aquí, que sigui el millor.
Deu minuts. DEU.
Això triguen a trucar-me.
Sota pensant que alguna cosa s’han deixat o que volen més coixins… i em deixen anar, indignats:
—Això és intolerable! No ens quedarem aquí! Ens han enganyat! Posarem una queixa per estafa!
Ni un gràcies, ni un ho sento, ni un adéu. Agafen les maletes, les arrosseguen fins al cotxe i marxen. Jo, flipant. Em dono mitja volta i em torno cap a casa.
I quan per fi crec que m’he lliurat del circ… una altra vegada els xiulets .
Claxon. Més clàxon. Sota una altra vegada, ja sense ganes de viure, i què em trobo?
L’oncle, baixant la finestreta a allò mafiós:
—Obre la puta porta!
Respiro profund. I us assenyalo, amb calma (o el més semblant a calma que em queda), una biga groga fosforet, a un metre seu, amb el botó d’obertura.
No ho havia vist. Normal. Està just davant dels seus nassos.
Baixa del cotxe amb la mateixa mala llet d’abans, pega una empenta a la porta, puja, arrenca de cop, accelera com si fos a la Fórmula 1… i ZAS.
Li fica tanta accelerada que el cotxe derrapa i es raspa tot el lateral amb la columna de formigó.
Què creus que va fer?
Va parar? Va baixar a veure els danys?
NO.
Ni una mirada enrere. Se’n van anar. Així, com van venir. Amb soroll, amb supèrbia… i deixant una esgarrapada de record.
Reflexió:
I després diran que el problema és que el turisme rural no funciona, que si falta hospitalitat, que si no cuidem el visitant…
No. El problema real són els que confonen pagar amb poder trepitjar. Els que arriben creient que han reservat un resort de luxe quan en realitat no han llegit ni una línia de la reserva. Els que no pregunten, no escolten ia sobre exigeixen.
I el pitjor no és que freguin una columna amb el cotxe. És que et freguin la paciència, et ratllin el dia, et faltin al respecte com si això vingués inclòs al preu. Perquè allò material s’arregla. Però el mal rotllo que et deixen… això no hi ha plataforma de reserves que ho compensi.
Així estem. De vegades amb bona gent, que n’hi ha, i d’altres amb espècimens com aquests. Però bé… això és una masia per a mascotes que accepta persones. El problema és quan vénen persones que no hi arriben ni a això.
Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!
—–
Si vols, pot veure els nostres bons per a caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble.. entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a MasTorrencito… Clickea aqui…
