Ah… aquesta paraula que es fa servir amb tanta lleugeresa. “Amic” es diu massa fàcil avui dia, com si no signifiqués res. Es diu amic el company de feina, el conegut de sempre, fins i tot algú amb qui amb prou feines has compartit una xerrada. Però això no és amistat. És simplement convivència o simpatia circumstancial.
La veritable amistat no és una cosa que vingui donat, com la família. A la família no la tries, et toca. Però als amics sí. Per això encara tenen més valor. Perquè els tries i ells t’escullen a tu. I, com tot allò valuós, l’amistat cal cuidar-la, alimentar-la, protegir-la… o també, arribat el moment, deixar-la anar.
Un amic no és qui està sol als bons moments. No és qui riu les gràcies ni t’acompanya de festa. Un amic, de debò, és qui es queda quan tot va malament. Qui t’aguanta quan estàs insuportable. Qui et diu allò que no vols sentir, però ho fa perquè li importes. Qui no necessita estar cada dia, però hi és quan realment cal.
Per mi, l’amistat s’assembla molt a la fidelitat d’un gos cap a l’amo. I tots sabem que no hi ha lleialtat més neta que aquesta. Un gos no us demana explicacions. No et guarda rancúnia. No t’exigeix res a canvi de l’afecte. Et segueix, t’espera, et cuida. Encara que li fallis. Encara que no estigueu a l’alçada. El seu amor és incondicional, i això és el que ens commou més.
Aquesta és l?essència de la veritable amistat: estar sense condicions, voler sense reserves, acompanyar sense segones intencions. Però no tothom sap valorar això. N’hi ha que ho confonen amb dependència, amb costum, o simplement ho donen per fet. I quan no es cuida, es trenca.
Amb el temps, hom aprèn a distingir. A separar els coneguts dels veritables amics. I, normalment, aquests veritables compten amb els dits d’una mà… i sobren dits. Perquè no es tracta de quantitat, sinó de qualitat. I els que valen, valen or.
L’amistat no es manté sola. Requereix cura, paciència, sinceritat i respecte. Però també requereix llibertat. Saber estar sense envair. Saber marxar sense desaparèixer. Saber tornar sense retrets.
Jo no necessito gaires amics. Però els pocs que tinc els cuido com es cuida allò que no té preu. Perquè sé que, si un dia tot s’ensorra, hi seran. En silenci, al meu costat, com aquell gos fidel que no necessita paraules per demostrar-te que no estàs sol.
Això, per mi, és l?amistat.
Reflexió… Quina amistat hi ha més pura que la d’un gos cap al seu amo?
Bona pregunta. I no és només retòrica. Si ho penses bé, poques amistats s’acosten a aquest nivell de puresa.
Un gos no et jutja. No et mesura per allò que tens, ni per allò que aconsegueixes. No espera que siguis perfecte. No et guarda rancúnia si un dia estàs de mal humor. Hi és, simplement hi és. Alegre quan estàs bé, tranquil quan estàs malament, i sempre disposat a acompanyar-te encara que no entengui del tot què et passa.
L´amistat d´un gos no necessita paraules. No necessita cap explicació. No necessita demostracions públiques ni likes. És lleialtat callada, diària, constant. I això, en un món on tot sembla tenir condicions, clàusules i recompenses, és extraordinari.
Potser per això ens fa tant de mal perdre un gos. Perquè ens adonem que la seva manera de voler-nos era la més sincera que vam conèixer.
AQUI US DEIXO DIVERSES FRASES QUE SI HO DIUEN TOT:
Qui abandona un gos no entén què és la lleialtat.
Si deixa enrere el gos, què no deixarà enrere?
Una persona que traeix un gos no pot ser un veritable amic.
Qui és capaç de deixar anar el seu gos… alguna cosa amaga.
L’amistat es demostra en allò més simple: si no cuida el seu gos, no cuidarà ningú.
Si se separa i deixa de veure el gos, el problema no és la distància, és el cor.
El qui abandona qui l’estima sense condicions no sap voler.
Si no és fidel al seu gos, a qui ho serà?
Un gos et seguiria fins al final… no tothom mereix aquest tipus d’amor.
Qui no sap què val un gos, difícilment sabrà valorar una persona.
Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!
—–
Si vols, pot veure els nostres bons per a caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble.
