El vent bufava amb suavitat, remenant les fulles seques sobre la vorera. La tarda queia a poc a poc, tenyint el cel de tons ataronjats i liles. Cercle de Vida by MasTorrencito
En un banc del parc, dues figures estaven assegudes. Una d’elles, amb les espatlles encorbades i la mirada perduda a terra. L’altra, amb un gest de calma, observava el moviment pausat del món al seu voltant.
—No sé què fer, Mario —va murmurar la Júlia amb veu apagada—. No sé com es viu sense.
Mario la va mirar de reüll. Coneixia massa bé aquesta sensació. La Júlia estrenyia amb força la corretja buida entre les mans, com si encara hi hagués una estirada de l’altra banda, com si encara sentís el batec del seu gos a cada pas.
—És difícil al principi —va respondre ell, prenent-se el temps—. Un espera escoltar els seus passos, girar el cap i veure’l allà, movent la cua, esperant qualsevol excusa per sortir corrents.
Julia va assentir lentament.
—Aquest matí em vaig despertar i, per costum, vaig mirar cap al llit —la seva veu es va trencar un instant—. I era buida.
Mario va sospirar. Sabia que les paraules no podien omplir aquell buit. No hi havia un consol real, només temps, només adaptació.
—I què faràs ara? -va preguntar ell, sabent que no hi havia resposta fàcil.
La Júlia va arronsar les espatlles.
—No vull cap altre gos… No puc. Seria com trair-ho.
Mario va somriure amb tristesa.
—Això és el que creiem al principi. Però, saps? No es tracta de substituir-ho. Ningú no ho pot fer. Es tracta d’entendre que la nostra vida és buida sense ells.
Julia va arrufar les celles, gairebé a la defensiva.
—No és tan fàcil, Mario. Tu… tu vas trigar mesos a adoptar-ne un altre.
Ell va riure suaument.
—Dos mesos. I cada dia sense un gos em semblava més gris que l’anterior.
—Tan poc et va durar el dol?
Mario va negar amb el cap.
—No és qüestió de durada, Julia. N’hi ha que esperen un any, altres un mes. No hi ha regles escrites per això. Però al final, els que estimem els gossos… sempre hi tornem.
Julia va abaixar la mirada, pensativa.
—Sento que si portés un altre gos ara, seria com si l’oblidés massa ràpid.
Mario es va inclinar una mica cap a ella.
—Realment ho oblidaries?
Julia va titubejar. No, és clar que no. No oblidaria la seva lleialtat, el seu afecte incondicional, la manera com s’arraulitzava al seu costat les nits fredes o com la mirava quan sabia que alguna cosa no anava bé. El seu gos mai no deixaria d’estar a la seva memòria, al seu cor.
—No es tracta de reemplaçar —va continuar en Mario—. Es tracta de continuar estimant. Perquè estimar un gos no és una única experiència, és una manera de viure.
Julia va empassar saliva.
—Quant de temps creus que trigaré a sentir que estic llesta?
Mario va somriure amb suavitat.
—No es tracta d’estar a punt. Es tracta d’acceptar que, quan arribi el moment, ho sabràs. I aquest nou gos que vingui a la teva vida no ocuparà el seu lloc… però sí que omplirà aquest buit que va deixar.
Julia va tancar els ulls un moment. El vent seguia bufant, però ja no li semblava tan fred.
El sol es va amagar a l’horitzó, i la Júlia, per primera vegada en dies, va sentir que potser… potser el futur no estava tan buit com creia.
Reflexió sobre la Pèrdua i l’Amor pels Gossos
Perdre un gos és perdre una part de la nostra ànima. No és només una mascota; és un company silenciós que ha estat testimoni de les nostres alegries i tristeses, dels nostres dies bons i dels nostres moments més foscos. Ens ha mirat amb amor incondicional, sense jutjar-nos, sense demanar res més que la nostra companyia a canvi.
I quan se’n van… deixen un buit que sembla impossible d’omplir. Ens sentim culpables per seguir endavant, per riure de nou, per pensar ni tan sols a obrir el nostre cor a un altre gos. Però, ¿no és això el que ells haurien volgut? No ens han ensenyat, amb la lleialtat infinita, que l’amor no s’esgota, sinó que es multiplica?
Adoptar un altre gos no és oblidar. És honrar. És comprendre que la nostra vida sense ells perd color i que, així com ens van donar felicitat, nosaltres podem donar una llar i amor a un altre ésser que ho necessita.
Perquè l’amor pels gossos no es mesura en el temps que triguem a tornar a obrir el nostre cor, sinó en la capacitat de continuar estimant malgrat el dolor. I quan un nou company arribi a la nostra vida, no estarà reemplaçant, sinó continuant el llegat d’amor que van deixar els que se’n van anar.
És traïció seguir endavant o és la prova d’amor més gran?
Què ens ensenyen els gossos sobre la vida i la mort?
Si l’amor és infinit, per què ens resistim a tornar-lo a donar? –
Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!
—–
Si vols, pot veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí
