L’altre dia, un client em va dir amb un somriure a la cara:
—Quina sort has de viure aquí!
Jo li vaig tornar el somriure i vaig assentir.
—Sí… la veritat és que tinc molta sort, no em puc queixar… però no és or tot el que llueix.
Ell em va mirar amb complicitat i va respondre:
—Què t’explicaré jo…?
I aquí va començar la seva història.
Em va explicar que havia muntat una franquícia de veterinàries i que va tenir més de 50 clíniques repartides entre Espanya, Andorra i Portugal. Tot anava sobre rodes. Els números creixien, els clients confiaven, el negoci prosperava. Però, de sobte, sense saber gaire bé com ni per què, els comptes van començar a desplomar-se en picat.
Jo no entenia res.
—Però… com és possible? Si hi ha un client fidel, és un veterinari. Nosaltres, els que estimem els nostres peluts, no mirem ni comparem preus. Quan trobem el nostre veterinari, és sagrat.
Perquè, siguem sincers: qui va de veterinari a veterinari buscant el més barat? En gairebé 20 anys, jo només n’he tingut dos. Faust i Judith. Me’n vaig anar de Faust perquè Judith va obrir consulta a Bàscara, a només dos quilòmetres de casa meva, mentre que ell era a Banyoles. Qüestió de logística, confiança. I això és el que passa amb els veterinaris de debò: si en trobes un que et convenç, et quedes amb ell.
Però el meu client m’explicava que, si escau, la lleialtat dels seus franquiciats no va ser la mateixa.
Pel que sembla, alguns van deixar de pagar les seves quotes. No un mes ni dos… sinó gairebé sis mesos. Com si s’haguessin posat d’acord, van deixar de pagar el que devien. I és clar, la bola de deutes va créixer fins a nivells insostenibles. Medicaments, accessoris, maquinària… S’acumulaven factures impagades que el van arrossegar a la ruïna.
Va denunciar. Però les denúncies segueixen aquí, en alguna carpeta oblidada, sepultades sota milers més. I quan arribi el torn de revisar-les, ja serà igual. Perquè els responsables probablement ja no hi seran, però el deute continuarà pesant sobre ell.
El més indignant va arribar quan va decidir fer la seva pròpia investigació. Es va fer passar per un client més, va portar el seu gos de consulta a diverses clíniques. I va descobrir que totes seguien en funcionament. Totes.
—I els amos? —li vaig preguntar.
—S’havien traspassat les clíniques i ara estaven a nom dels altres.
L’única satisfacció que li quedava era que, si més no, els animals seguien sent atesos.
Reflexió
Les aparences enganyen. De vegades veiem l’èxit dels altres i creiem que tot a les seves vides és perfecte, però darrere de cada història de triomf hi pot haver sacrificis, traïcions i desil·lusions. El mateix passa amb la confiança: en sectors on hom esperaria lleialtat, com la veterinària, els diners i l’avarícia poden trencar fins i tot les relacions més sòlides.
Aquesta història, però, també ens deixa una lliçó valuosa: el veritable èxit no sempre està en els diners o en la quantitat de negocis que posseeixes, sinó en l’impacte que deixes. Al final, aquest home va perdre la seva empresa, però el seu llegat segueix a cada clínica on els animals segueixen sent atesos. I potser, encara que no sigui prou consol, això sigui l’únic que realment importa.
Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!
—–
Si vols, pot veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí
