Hi ha dies que comencen normals, dies que transcorren sense ensurts i dies que, sense avís previ, et donen una bufetada de realitat que ni en una pel·lícula d’humor absurd. Aquest és el relat d’un dia.
Tot va començar en un viatge a Salamanca amb els meus amics. Era un pla dels que sorgeixen del no-res, amb més improvisació que organització, més rialles que itinerari i, sobretot, més cervesa que sentit comú. Entre tapes i brindis, en un carrer qualsevol, vam veure una administració de loteria. I com a bons somiadors amb la butxaca a mig omplir, vam decidir comprar un dècim cadascun. Bé, en el meu cas, dues. Per si de cas.
—Vinga, el mateix número tots quatre —va dir un.
—Així, si ens toca, ens forrem plegats —va afegir un altre, com si el pla de jubilació anticipada ja estigués assegurat.
I així, sense saber-ho, segellem el nostre destí. Vam sortir de l’administració amb la il·lusió de qui acaba de fer una inversió mestra i vam anar a continuar gaudint del viatge.
Els dies van passar i, com és costum en mi, els dècims van quedar al més profund i misteriós racó de la meva memòria. Fins que un dia, setmanes després, el meu telèfon va sonar amb una trucada que canviaria el rumb de la meva existència.
—TIOOOOOOO! ENS HA TOCAT!
L’emoció a la veu del meu amic era tan intensa que gairebé vaig sentir que m’havia donat un infart sense necessitat d’anar al metge.
—Com que ens ha tocat?
—Els dècims de Salamanca! No som milionaris, però uns cent mil eurazos ens cauen, això és increïble!
I en aquell moment, en aquella mil·lèsima de segon en què el meu cervell processava la informació, la meva vida va canviar .
Em vaig veure pagant tots els meus deutes de cop. Em vaig veure deixant de preocupar-me per les despeses del mes. Em vaig veure viatjant, comprant capricis sense mirar el compte bancari. Em vaig veure, en resum, sent feliç.
El que no em vaig veure, en canvi, va ser amb els dècims a la mà.
Aquí va començar la veritable història.
L’inici de la tragèdia
Al principi, ho vaig prendre amb calma. A veure, els dècims no poden estar tan lluny , vaig pensar. Sóc un desastre, sí, però tampoc és que vagi fent coses importants pel carrer com un llunàtic.
Vaig començar pel bàsic: la cartera. No hi eren. Bé, normal, només guardo tiquets de compres absurdes i un parell de targetes de fidelització que mai no utilitzo.
D’acord, següent pas: la butxaca de la jaqueta. Res.
Guantera del cotxe. Menys.
Vaig mirar a la motxilla amb què vaig anar de viatge. Vaig treure-ho tot: roba arrugada, carregador del mòbil, una entrada de cinema que ni recordava haver comprat. Però els dècims no hi eren.
A poc a poc, l’angoixa es va començar a instal·lar al pit com una pedra. Els havia d’haver guardat en algun lloc. Havien de ser a casa.
I així va començar la demolició de casa meva.
Vaig obrir calaixos amb la desesperació d’un detectiu en el seu darrer cas. Vaig aixecar coixins del sofà. Vaig ficar la mà darrere de la nevera, on només vaig trobar pols i un boli que feia por tocar.
Res.
Vaig passar al cotxe, on vaig desmuntar el que humanament vaig poder. Calaixos, estoretes, maleter, fins i tot vaig revisar el compartiment de la roda de recanvi. Només vaig trobar un encenedor que no recordava haver comprat i una moneda de 20 cèntims que em mirava amb burla.
Els dècims seguien sense aparèixer.
Em vaig asseure a terra, amb la suor de la desesperació i la certesa absoluta que el karma estava jugant amb mi en gran.
La burla del destí
Els meus amics, és clar, ho estaven celebrant. Se n’havien anat junts a cobrar el premi, enviaven fotos de brindis i somriures. Jo també tenia aquests diners. L’única cosa que passava era que… no sabia on.
Vaig intentar recordar. Vaig fer un esforç mental titànic. On els vaig ficar? Se’ls havia donat a algú?
I aquí arriba un detall important: normalment, sempre dono els dècims a Moi.
Moi, per als que no el coneixen, és el meu amic de tota la vida, el que té el bar a la plaça de Bàscara. Jo hi confio al 100%. Sempre que compro loteria, ja sigui de Nadal, del sorteig del cec o el que sigui, li hi passo. És com el meu banc personal de dècims.
Però aquesta vegada… no ho vaig fer.
I això ja em resultava estrany, perquè quan surto de viatge, SEMPRE els hi dono. Alguna cosa no quadrava.
Vaig trucar a Moi, amb la petita esperança que, en un acte de responsabilitat involuntària, jo li hauria donat els dècims sense recordar-ho.
—Escolta, Moi… digues-me que tens els meus dècims.
—No, oncle, aquesta vegada no em vas donar res.
—Segur, segur, seguríssim?
—Home, si m’haguessin tocat cent mil euros, no estaria servint canyes ara mateix.
Touché.
El trist desenllaç
El temps va passar, i els dècims mai van aparèixer.
Els meus amics van riure de mi durant mesos (i ho segueixen fent). «A tu també et va tocar, però d’una altra manera» , em diuen entre riallades. Jo faig cara de resignació, però per dins em moro.
A dia d’avui, cada cop que compro loteria, aplico un protocol estricte de seguretat:
- Foto del desè al moment de la compra.
- Missatge a Moi amb la foto i el número.
- Lliurament a la mà, com més aviat millor.
- Revisió mensual del vostre parador.
Perquè, senyors i senyores, amb una vegada n’he tingut més que suficient.
I la moralitat d´aquesta història és clara: les oportunitats arriben… però cal saber on les fiques.
Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!
—–
Si vols, pot veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí
