El vent bufava amb força aquella tarda en què vam decidir celebrar els quaranta anys d’Albert al capdavant de la Barratina. Quatre dècades en un negoci que ja era tota una institució, un referent de bona taula i l’esforç incansable. Com no podia ser d’una altra manera, ens vam asseure a dinar allà, juntament amb Andrés, el de Masia La Palma, un altre veterà de l’hostaleria.

Avui fa 40 anys que comencem aquest projecte, avui La Barretina Fonda d’Orfes fa 40 anys. Hi ha hagut moments de tot: bons, molt bons, dolents i molt dolents, i tot i així, hem seguit endavant, un camí que sense tots vosaltres no hauria estat possible. Mare, pare, germans, filles, nét, família en general, amics, clients i proveïdors… moltes gràcies a tothom. Segur que jo no en faré 40 més, però siguin els que siguin, vull continuar compartint-los amb tots vosaltres. Moltes gràcies per ser-hi sempre.

Només arribar, el restaurant estava a rebentar. La llum tènue dels llums penjants dibuixava ombres càlides sobre les parets de pedra, ressaltant el bullici del saló. A la nostra esquerra, una taula enorme de vint persones vessava de brindis i riallades. Pels cotxes alineats a l’aparcament, impecables i lluents sota la il·luminació groguenca de l’estacionament, juraria que eren executius celebrant algun contracte milionari. Una mica més enllà, una taula encara més gran, amb més de trenta comensals, vibrava d’alegria. Amics, familiars, parelles de totes les edats xocaven copes entre converses creuades i plats que anaven i venien. A més, diverses taules repartides pel saló albergaven les seves pròpies històries, petits fragments de vida que es desenvolupaven en paral·lel a la nostra.

Ens mirem entre nosaltres amb cara d’haver comès un error.

—Tio, ens haurem confós de dia? —va preguntar l’Andreu, arquejant una cella.

—Doncs té tota la pinta… —vaig respondre-li, mentre escombrava el saló amb la mirada a la recerca d’Albert.

Però no. Allà hi havia, amb el davantal de sempre, el logotip de La Barratina una mica desdibuixat per l’ús, però amb la mateixa presència de sempre. El seu somriure, malgrat el cansament evident, conservava aquesta espurna de qui, malgrat tot, estima el que fa. Es va acostar a nosaltres amb una encaixada de mans forta i càlida, d’aquells que et deixen clar que, encara que els anys pesen, l’esperit continua ferma.

—Altres quaranta ni de conya, nois. A aquest ritme no arribo viu —va fer broma, assecant-se el front amb un drap blanc.

Vam riure, però al fons sabíem que no anava del tot de broma. Andreu i jo havíem tingut aquesta conversa mil vegades: els nostres negocis no eren negocis, eren formes de vida. No vivíem del negoci, vivíem per al negoci.

Vam seure en una taula al costat del finestral que donava al jardí, on els llums exteriors envoltaven els arbres amb una brillantor tènue i acollidora. Al nostre voltant, els cambrers es movien amb la precisió d’una orquestra afinada, equilibrant safates plenes de plats amb presentacions impecables. Entre aromes de carn rostida, vi negre i pa acabat de fer, ens sumim en una xerrada que, com sempre, va acabar girant al voltant de la nostra realitat.

—És que no ens dóna per a res més —vaig dir, remenant el cafè amb desgana—. Vivim gràcies als préstecs que demanem i paguem, però no podem anomenar-lo negoci. Un negoci és una cosa que et dóna rendibilitat, que et deixa alguna cosa per a tu. Nosaltres gairebé no sobrevivim.

L’Andreu va assentir, acomodant-se a la cadira de fusta massissa.

—I així passem els dies. Preocupats per si podrem pagar factures, per si es trenca alguna cosa, per si cal fer una reforma. Com que et toqui canviar la caldera, es va acabar tan poc com havies estalviat.

Albert va sospirar, i als seus ulls, cansats però plens de determinació, es reflectia la resignació de qui sap que no hi ha cap altre camí.

—Al final, només s’espera arribar a l’estiu. És l’única època en què podem respirar una mica. Però és clar, veient com ha estat gener i febrer, por em fa pensar en el que ve.

I aleshores toquem un altre dels grans problemes: els empleats. Trobar gent disposada a treballar als nostres restaurants era una odissea.

—Mira —va dir l’Andreu, recolzant el colze a taula—, per treballar en aquests llocs primer necessites cotxe, després ganes de pencar i que econòmicament et compensi. I és clar, la gent prefereix alguna cosa a prop de casa, on guanyi el mateix o gairebé.

—I és normal —vaig afegir—. Però nosaltres tampoc no podem ofegar-nos per mantenir personal. No podem pagar sous altíssims quan tot just treiem per viure. És el peix que es mossega la cua. I el pitjor és que si no els pugem el sou nosaltres, se’ns van a una altra banda. Perquè entre transport i temps no els surt a compte venir aquí.

Albert va esbufegar, deixant la copa de banda.

—I saps què és el pitjor? Que el que realment ens ofega són els impostos. Paguem gairebé un 70% extra a cotitzacions, impostos i Seguretat Social per cada empleat que tenim. Perquè un s’emporti 1.500 euros nets, nosaltres n’hem de pagar gairebé 3.000. I què ens queda després d’això? Res.

Andreu va colpejar suaument la taula amb els artells, arrufant les celles.

—És un sense sentit. El govern ens esprem, però quan necessitem ajuda, no hi ha res. Rebaixes a l’IRPF, descomptes a la Seguretat Social… El que sigui! Però no, cada mes, entre l’IVA, els impostos de societats i allò que ens cruixen pels empleats, gairebé no podem respirar.

Ens vam quedar un moment en silenci, mirant les copes i les molles a taula. Fora, el vent seguia bufant, arrossegant les fulles seques que cobrien l’empedrat del jardí. La realitat era dura, però allà seguíem lluitant dia a dia.

—A vegades em pregunto per què seguim això —vaig dir en veu baixa.

Albert va riure amb amargor, recolzant-se en el respatller de la seva cadira.

—Perquè no sabem fer res més. Perquè, encara que ens mati, això és la nostra vida.

Brindem en silenci. Per nosaltres, per les nostres lluites i perquè, d’alguna manera, malgrat tot, seguíem endavant.

Reflexió:

L’hostaleria és un reflex de l’esforç constant on la passió per l’ofici conviu amb la incertesa econòmica i les exigències del dia a dia. Mantenir un negoci no només implica administrar recursos, sinó també bregar amb la pressió fiscal, la dificultat de trobar personal i la inestabilitat del mercat. La rendibilitat moltes vegades es dilueix en l’intent de sostenir una estructura que gairebé no deixa marge per al descans. En aquest context, sorgeix una qüestió fonamental: fins a quin punt és sostenible viure per treballar sense una veritable recompensa? Tot i això, molts segueixen endavant, moguts per la vocació i el compromís, demostrant que, de vegades, el veritable motor no és el benefici, sinó la passió pel que es fa.

Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!

—–
Si vols, pot veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí