I avui no sé de què escriure… porto més de 30 minuts davant de la pantalla, amb els dits sobre el teclat, esperant que alguna cosa a la meva ment faci «clic», que una idea es coli entre el soroll dels meus pensaments i em rescati d’aquest bloqueig. Però no hi arriba. Res. Només un gran buit. Tinc uns alemanys que van arribar ahir a la nit que volen esmorzar a les 6:30…
La veritat és que és la primera vegada que em passa. Sempre he estat capaç de treure alguna cosa, encara que fora del no-res. Una història, una anècdota, un pensament al?atzar convertit en paraules. Però avui no. Avui és diferent.
Serà que s’ha acabat? 🤔 Que ja només cal dir? Que les idees han decidit abandonar-me, fartes que les espremi sense pietat? O serà més aviat que he perdut les ganes d’escriure?
Possiblement sigui una mica de tot…
Tinc el cap saturat, ple de números, factures, preocupacions. No hi ha espai per a les històries quan la realitat pesa tant. No puc escriure sobre mons de fantasia quan el meu s’ensorra a poc a poc. No puc construir personatges quan estic massa ocupat intentant no perdre’m a mi mateix.
El negoci. El meu negoci. Aquest que tant esforç em va costar aixecar, que ha estat el meu refugi i la meva condemna a parts iguals. Sobreviure fins a Setmana Santa se sent com una marató costa amunt, amb els peus plens de ferides i l’alè cada cop més curt. Cada dia es converteix en una lluita per trobar solucions que semblen no existir.
Faig comptes una vegada i una altra, però els números no menteixen. I fa mal. 💔
Perquè sempre hi ha alguna cosa per pagar, una cosa per reposar, una cosa per arreglar. La setmana passada, sense anar més lluny… els cobrellits: 900 euros. 😓 Jocs de llençols: 1.800 euros. Fundes per protegir els matalassos: 350 euros. Cobreix somiers: 300 euros. I això que no vaig demanar res de l’altre món, només allò necessari perquè tot continuï funcionant.
I ara toca pintar… i el preu de la pintura fa por. Espanta. Perquè sé que se m’aniran com a mínim 2.000 euros, més el que costi que algú m’ajudi. Cada petita despesa és una estaca més en aquest taüt de preocupacions que em té presoner.
I llavors, m’aturo.
Perquè, quina altra opció tinc?
Respiro fondo, intentant ofegar l’angoixa que m’oprimeix el pit. Miro al meu voltant. Tot segueix dret. El negoci segueix dret. Tot i això. Tot i els números en vermell. Tot i l’esgotament. Tot i que hi ha dies en què em pregunto si val la pena tant esforç.
Perquè encara que avui em senti derrotat, sé que no és la primera vegada. I sé que no serà la darrera. Sempre hi ha dies així. Dies grisos. Dies en què el pes del món és massa. Però també sé que després de la tempesta arriba la calma.
Potser avui no té idees per escriure, però tinc una cosa més important: el coratge de seguir endavant. 💪 Perquè escriure no és només omplir fulles en blanc, també és aprendre a escoltar els silencis. I si avui la meva ment està en blanc, potser és perquè està ocupada sobrevivint.
Demà, potser, les paraules tornin soles. O potser no. Però el que sí que sé és que, mentre segueixi aquí, mentre segueixi lluitant, encara hi ha història per explicar.
Perquè fins i tot els dies més foscos, sempre queda espai per a un raig de llum. 🌅 ✨
Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!
—–
Si vols, pot veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí
