Era un dia d’aquells en què penses que no pot passar res emocionant. Ja saps, un dia més al calendari de la rutina, d’aquells en què creus que tot està sota control. Energies energies… veniu a mi… by MasTorrencito
Però no, perquè la vida sempre té una carta inesperada sota la màniga. I com sempre dic: «El que creus que mai et passarà… TATE, et passa.»
Tot va començar amb una trucada. Un client. D’aquells que darrerament es compten amb els dits d’una mà, et sobren dits. «Això va per vosaltres, estimats clients fantasmes. Veniu, perquè si no acabaré escrivint aquestes històries amb una màquina d’escriure del Wallapop. Aquí ho deixo.»
—Hola, sóc a la porta. Puc entrar-hi? —pregunta una veu a l’altra banda de la línia.
—Té reserva? —li dic, ja sabent que la resposta seria un rotund “no”.
—No, però abans de dormir m’agradaria veure’l, sentir-ho, notar-ho… —respon amb una serietat que gairebé em fa riure.
Amb aquesta frase vaig saber que m’esperava un cas digne d’anotar al diari de “moments que no puc inventar”. Però, com que no teníem ningú més a l’hotel, em vaig resignar i li vaig respondre:
—D’acord, passi, a veure què passa.
La rebuda: un comitè de benvinguda molt especial
Baix a la porta, i el primer que passa no és que jo ho rebi, sinó que ells ho fan. Masto, Maky, Mastitwo i Mamas, els nostres quatre gossos i els veritables guardians de l’hotel, surten com a coets. Se li acosten curiosos, però no de forma invasiva, amb aquesta barreja de benvinguda i «t’avaluarem, humà».
—Però quina meravella! —diu el client, ajupint-se per saludar-los.
Masto, el més mimos, li dóna un cop amistós amb el musell, gairebé tombant-lo, i Maky comença a saltar al seu voltant amb aquell entusiasme que només ella té. Mamas, sempre la més observadora, ho inspecciona de cap a peus, com si pogués veure la seva ànima.
Però la connexió especial arriba amb Mastitwo, el nostre Cafre d’ulls diferents, un de marró i l’altre de blau. El client es queda mirant-lo fixament.
—Aquest gos té… una mirada increïble. És com si pogués veure a través meu.
«O potser està pensant com menjar-se el teu entrepà si no estàs atent,» vaig pensar, però no ho vaig dir.
El paradís segons ell i les energies canines
Quan per fi aconseguim entrar a l’hotel (després que Mastitwo ho seguís com si fossin ànimes bessones), l’home no parava de lloar-ho tot. Que si l’energia, que si l’ambient, que si tal, que si pasqual… Mentre parlava, Masto i Mamas es van fer fora a la terrassa, Maky donava voltes al voltant de la taula, i Mastitwo es va quedar assegut davant seu, mirant-lo com si fossin vells amics.
—Això és… el paradís. Els gossos tenen una energia especial. M’encanta la pau que transmeten.
Aquí em vaig rendir. Què faria? Entre els seus comentaris sobre el «paradís» i com els gossos captaven la seva «positivitat», vaig decidir simplement deixar-me portar.
El tour per les habitacions (i les vibracions)
—Voleu que us ensenyi l’habitació? —li vaig dir, mirant de redirigir la conversa.
—Sí, si us plau!
El vaig portar a la suite, pensant que el millor era començar amb una cosa impressionant. Però no. En entrar, va començar amb els comentaris:
—Hmmm… no ho sé, és una mica fosc, no?
—Senyor, són les vuit del vespre… al gener. És de nit.
Seguim amb les altres habitacions: Pinya, Taronja, Fruits Rojos, Pomelo. Res no el convencia. I a cadascuna, Mastitwo el seguia com una ombra, mentre Maky entrava i sortia com si estigués inspeccionant per ell.
—Crec que hi sento millors vibracions —va dir assenyalant les dues habitacions de dalt.
Arribem a la darrera habitació. Ell va entrar a poc a poc, com si tingués por pertorbar l'»equilibri còsmic» del lloc. Va mirar al voltant, arrufant les celles com si estigués analitzant l’atmosfera a nivell molecular. Aleshores, va deixar anar:
—Fa una mica de fred aquí, no?
Vaig respirar fondo, em vaig armar de paciència i li vaig respondre:
—¡ És clar, és gener! Però tranquil, tenim la calefacció de les habitacions parades, i més aquestes de dalt, però no us preocupeu que ara l’encenc, ia més les vibracions en aquesta habitació escalfen l’ànima més ràpid que qualsevol radiador.
L’home em va mirar amb els ulls com a plats, com si li acabés de revelar un secret de l’univers. Jo, mentrestant, intentava mantenir les maneres i no deixar anar una riallada. Total, que va continuar passejant-se per l’habitació com si estigués buscant alguna cosa invisible, acaronant les parets, tocant els mobles… I jo allà dret, amb la mateixa energia que un venedor de matalassos en un dia sense clients.
Aleshores, es torna cap a mi i em deixa anar:
—I els llençols? De què estan fetes? Perquè sento que la textura aquí és important per a la meva energia vital.
Aleshores, no sabia si estava protagonitzant un episodi d’una sèrie surrealista o si era una prova de l’univers per practicar la meva paciència. Amb el meu millor to professional, li vaig respondre:
—Cotó 100%, suau i còmode. Perfecte per equilibrar energies.
I ell, com si hagués sentit les paraules màgiques, va assentir lentament, amb els ulls tancats, com si estigués en un tràngol espiritual. Mastitwo, que l’havia seguit fins allà, se’l mirava des de la porta amb la seva característica expressió de «de veritat aquest tipus està bé?».
Després d’uns minuts d’inspecció silenciosa, va dir:
—Sí. Aquí em sap greu que la meva energia s’alinea. Aquest és el lloc.
«Per fi!» vaig pensar. Mastitwo es va acostar, es va posar als peus, i això va semblar segellar el tracte.
El tancament perfecte . Energies energies… veniu a mi… by MasTorrencito
L’endemà, quan el vaig veure encara meditant a la terrassa amb Mastitwo i Maky al seu costat, vaig pensar que seria difícil que marxés. I ho va ser. Però després d’un parell de recordatoris subtils —i algun comentari sobre l'»arribada de nous hostes»—, va recollir les seves coses.
Abans d’anar-se’n, es va girar, va posar una mà al cor i va dir:
—Aquest lloc és especial. Tornaré. Els teus gossos… i aquesta energia… són únics.
El vaig veure allunyar-se, i Mastitwo, assegut al meu costat, em va mirar amb aquells ulls desiguals plens de saviesa canina, com si digués: «Tranquil, cap. Aquest ja està alineat.»
I així, amb un somriure esgotat i una història més per explicar, em vaig asseure a reflexionar sobre el dia. Perquè, com sempre dic: el que creus que mai et passarà… TATE, et passa.
Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!
—–
Si vols, pot veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí
