En el negoci de portes obertes, com en el que porto jo, hom aprèn que el «client sempre té la raó» . Els Clients Tòxics de MasTorrencito
Això és fins que arriba ell … aquest individu digne d’estudi científic, d’una classificació a part a la fauna humana: el Client Tòxic . Sí, amb majúscules. Perquè no és un qualsevol; és el rei del despropòsit, el tità de l’absurd, el Messi del fastigueig.
Tot va començar un tranquil dissabte de tardor. Els ocells trinaven, el sol brillava sobre les plaques solars, i el dia prometia ser plàcid… Ja! A qui volia enganyar? Tot just va entrar per la porta, el Client Tòxic va desplegar les seves habilitats especials.
Primer, ho va tocar tot . No va deixar ni un botó, ni una màquina, ni una estufa sense grapejar. Com si fos en un parc d’atraccions tecnològic i hagués pagat entrada VIP. L’escena va començar així:
—Oh, quina calor fa aquí! —va dir mentre encenia l’estufa de pèl·lets del chillout.
Segons després:
—Ui, quin fred! —i va encendre la bomba de calor.
Tot seguit, va obrir la porta de bat a bat perquè els seus dos gossos entressin i sortissin lliurement. Aquí vaig entendre que havia activat la manera hivern-estiu a la mateixa habitació.
No content amb la seva obra mestra, es va dirigir al menjador. Allà, per alguna raó desconeguda, les cafeteres del bar no li semblaven suficients. «Aquestes són més xules,» va dir, mentre encenia les del menjador i les deixava funcionant com si estiguessin en una marató d’espresso. Em vaig dir a mi mateix: «No passa res, tranquil, respira…» perquè, és clar, si ho esmentes, et guanyes una crítica a Google d’aquelles que comencen amb: «El tracte va ser pèssim, no ho recomano.»
El moment cim va arribar amb la salamandra . Es va fer la pizza i va deixar allò a 200 graus tota la nit. Ah, però no va saltar la llum de miracle, que les bateries solars van aguantar estoicament. L’endemà al matí, en descobrir l’escena, vaig sentir que l’Univers m’enviava un repte personal per no perdre la meva humanitat:
— «No ho matis, no ho matis, encara no ha pagat.»
I parlant de pagaments, va arribar la traca final: el cotxe elèctric. Demanar permís? Qui necessita això? Ho va endollar directament i després va venir, molt digne, a queixar-se:
—»Això hauria de ser gratis!»
No, amic meu. Ni l’energia ni la meva paciència són gratuïtes.
Quan per fi va arribar l’hora de pagar, va desplegar la seva altra habilitat: el regateig descarat . Que si «però això no val tant» , que si «a mi no em van dir que això es paga» . Ai, el desvergonyiment! I per si no n’hi hagués prou, mentre recollíem l’habitació, vam descobrir el seu botí: gel, xampú i fins i tot el paper higiènic . Tot un col·leccionista!
La Reflexió . Els Clients Tòxics de MasTorrencito
Diuen que hi ha persones que vénen a la teva vida per ensenyar-te alguna cosa. El Client Tòxic, en la seva infinita capacitat de desesperar-nos, em va ensenyar dues coses:
- La paciència és un superpoder. Si un aconsegueix sobreviure a un espècimen així sense perdre les maneres, mereix un títol honorífic a Zen.
- No tothom s’adona del valor del que els altres oferim. Ni del cost real d’encendre 14 màquines alhora o carregar un cotxe elèctric amb energia solar.
Però al final, el que em consola és que aquest tipus de clients són com a tempestes d’estiu: breus, intenses i després deixen l’aire més net. Perquè quan se’n van —i per fi se’n van—, un aprèn a valorar encara més els clients bons, aquells que paguen amb un somriure i s’acomiaden amb un «Gràcies, tot va estar perfecte!».
A aquests, que tornin sempre! Al Client Tòxic… bé, que s’emporti un altre xampú si vol, però que no torni en bon temps.
Des de MasTorrencito li desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyi!!!!
—–
Si vols, pot veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí
